Avui
us explicaré una sortida que vam fer aquest curs amb els alumnes de
quart d'ESO. Va ser al novembre, després de la castanyada i,
precisament, vam anar a la terra de les castanyes: Viladrau.
La
sortida tenia el motiu de la convivència i d'un treball transversal
entre Català, Ciències naturals i Tecnologia.
A
classe, havíem llegit alguns poemes de l'autor de Viladrau, Guerau
de Liost, i a partir d'aquesta lectura vam crear unes hipòtesis
de com crèiem que trobaríem el paisatge. Els poemes que havíem
llegit eren molt descriptius i podíem assenyalar animals, plantes,
pedres, tipus de paisatge...Després del buidatge,portàvem escrits
els elements naturals del Montseny que podíem trobar-nos. A la
classe de Tecnologia, un grup d'alumnes havia preparat uns mapes de
la zona i ells eren els encarregats de guiar-nos.
De
l'Antologia poètica de Guerau, editada per Ed.62. a la MOLC, vam
llegir els següents textos: A
la muntanya d'ametistes; Al Montseny total; El Sot de l'Aremany; El
Sot de Ricrós; Santa Fe, Primaveral; La Innominada; A la Muntanya
dels vernets; Visió de la Plana; La font de l'oreneta...
Guerau
va fer del Montseny la seva obra poètica i va construir un món
natural mític, un símbol del país.
L'autocar
es dirigia a Viladrau per Seva. Ap.7. Desviació cap a Vic. Trencant
de Tona. Tona i Seva. Ens va deixar a la zona de la urbanització, al
carrer Montseny, just a la rotonda. Vam caminar rotonda avall, fins
on comença un camí bastant ample en pujada. Aviat havíem de trobar
la desviació que duu a la Font de l'oreneta, però ens la vam passar
de llarg. Despistats que som! A la font hi descansava el poeta amb el
seu germà, quan anaven d'excursió i hi ha una inscripció del
poema. Enfilàvem el camí i buscàvem elements de la fauna i la
flora descrits en els textos. Vam trobar una alzina molt gran i, des
d'allà, es podia anar, per un camí, a la casa de Guerau de Liost.
Però en aquell moment no vam seguir-lo.
Més
endavant vam trencar per l'indicador de Rusquelles i anàvem baixant
per un corriol que ens va dur a un riu. Ens vam distreure en el riu,
escoltant la fressa de l'aigua. De sobte, ens van sorprendre els
lladrucs de dos gossos que ens venien a veure. Un de negre i un de
blanc. Darrere seu, la seva mestressa, que deia, " he sentit uns
ases". Realment els nanos havien trencat la pau del lloc, amb
crits i bretolades. Santa paciència, no t'acabis!
Molt
amablement la dona dels gossos ens guia i ens acompanya un tros de
camí cap a la casa d'en Guerau de Liost. És la Clara Solé,
professora de batxillerat, que viu a la planta baixa del casalot dels
Bofill amb la seva família. Pel camí, el Whisper, el gos blanc que
duu una esquella, corre com un boig i la gosseta negra, molt peluda,
ens segueix mansa amb una mirada molt tendra. La Clara ens diu "que
és cega, pobreta, la vam treure de la gossera, i quan sent enrenou
borda més."
Parlem
de la duresa de la professió, d'alumnes poc o gens interessats en la
matèria i del lloc idíl·lic que ens envolta.
La
Clara dóna classes de literatura espanyola en un institut. Comenta la
dificultat d'adaptar-se a la pissarra digital. Parlem dels canvis
abruptes que s'han donat en l'educació.
Arribem
a l'amfiteatre del qual parlava Guerau en el poema El Sot de Ricrós.
Des d'un mirador natural, imponent, s'aixeca la masia dels Bofill.
Una part del segle XVII i l'altra feta en època de Guerau. Ens hi
apropem. La Clara comenta que ja deu d'haver arribat la seva mare.
La
casa dóna cap a la muntanya. Té uns finestrals grans en el pis de
dalt, que és on viuen els Bofill. Actualment aquests també tenen
una vena artística, els dos germans són músics." A la llarga,
cansa sentir-los assajar molta estona", em diu. La casa es troba
just davant de la mítica muntanya d'ametistes. Després ens
informarà del que la seva mare li ha dit: la famosa muntanya està a
la part del davant de la casa. Nosaltres hem arribat pel darrere. En
aquell moment hi toca un sol deliciós. Som prop de la una.
Li
comento a la Clara que bé s'hi deu estar a la nit. Em diu que"
fins i tot hi veiem Júpiter!" Darrere la casa hi tenen dos
cavalls marrons preciosos. M'explica que els Bofill ara no els hi
dediquen gaire temps, els porten menjar, però no els treuen a
passejar. Al crit de Laica, ve un d'ells, una euga que em mira amb un
ull gran, negre i dolç. "Abans se'ls sentia trotar per la vall
de sota casa, els deixaven lliures i era com aquell poema del Lorca,
que parla del galopar como tambores de los caballos."
Talment era com un percudir de tambors, la ressonància en la vall.
La
Clara saluda la seva mare.Seguim el camí.Ens acompanya fins a la
font de l'oreneta, ara sí!
Llegim
el poema."Sempre que passo per aquí el llegeixo", em diu.
Li fem llegir a un alumne.
El
lloc de la font és molt tranquil. Hi ha vuit xops que semblen
representar les quatre barres. Acompanyats pel rajolí de la font,
els nanos treuen les carmanyoles i comencen el seu dinar. Tenim les
cases de Viladrau al davant.
Ens
acomiadem de la Clara. "M'espera un estofat!", ens diu.
Quina enveja! Nosaltres ens hem de conformar amb els entrepans del
Ramon. Després d'aquesta casual companyia notem que la visita ha
guanyat en contingut poètic.
Quina
vida més plaent en aquest paisatge. Hi haurem de tornar amb més
calma.
En
tornar a l'escola vam posar en comú tots els elements contrastats en
el medi, en la majoria de casos el poeta va ser fidel al lloc en les
descripcions, encara que hi havia, com ha de ser, llicències
poètiques.
Ja
ho sabeu, animeu-vos a fer aquest recorregut, dóna molt de sí i et
dóna una excusa bona per sortir de la ciutat. Això sí, sempre amb
respecte envers la natura!
