Per Janus! Tingueu un bon any!

Vam parlar de les festivitats dels romans a classe de Llatí, i entre les moltes festes que celebraven, vam esmentar les festes januals. Les festes en honor al Déu Janus. Ve molt a tomb parlar de Janus, ara que s'acaba l'any i en començarà un altre. I és molt interessant, ja veureu per què.

En entrar a una domus romana era molt probable veure a sobre de la porta el relleu d'un cap d'home de dues cares, una amb barba i l'altre sense. Què podia significar aquest cap? Doncs era Janus. Les famílies romanes els agradava tenir-lo present a la porta de casa, perquè era el protector dels ports, de les entrades i les sortides.Els navegants li demanaven protecció en els seus viatges i arribar a casa sans i estalvis. 

Janus mira al passat i al futur, aquesta és la seva dualitat facial; té la clau del temps. El mes que ve està dedicat a ell, i representa el tancament de l'any i l'obertura a un any nou. 

La seva representació a vegades porta barba en les dues cares, i quan no és així, el barbut representa el sol, i l'imberbe la lluna. Apareix també en algunes monedes de l'època.

Quan arribava aquesta època de l'any els romans el celebraven, fent ofrenes de vi, fruita i encens. Molts aprofitaven per pensar sobre l'any passat, sobre els guanys i les pèrdues i li demanaven un any millor. Els soldats purificaven les seves armes amb el foc i es penedien dels desastres de la guerra.

Ara nosaltres també podem encomanar-nos a Janus. Aprofitar la calma del dia festiu i reflexionar. Pensar en tot el que hem assolit aquest any i estar contents per això, i pensar també en tot el que podem millorar, no deixant de banda, però, que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i és que el destí a vegades juga amb nosaltres. Sembla que ens posa a prova. També pot donar-nos noves oportunitats. Un a vegades té la sensació que allà dalt hi ha uns guionistes que s'ho passen la mar de bé. Per això, no val la pena capficar-se per a res. El que ha de sortir, sortirà.

Per cert, no heu vist avui l'home dels nassos, que en té tants com dies té l'any? 

Per Janus, bon any tingueu!

Compartir és conèixer.

Un dels avenços de la nostra època és el de poder compartir tants coneixements amb la gent de qualsevol contrada del món.

Tot aquest coneixement compartit ens ha d' apropar més a la millora de les condicions de vida dels éssers humans i a la democràcia. Ha de suposar una millora en l' educació, ja que aquesta ara pot arribar a llocs on abans no hi havia mitjans. I el coneixement és compartit, fins i tot en la seva divulgació,en la seva creació, pensem en les enciclopèdies on line. Aquestes permeten la col.laboració de tots els interessats, en la millora de l' explicació dels temes.

Estem visquent una revolució del coneixement i en som plenament els protagonistes; un nou Renaixement, una època d' universalització del coneixement.

L'engendrament de Jaume I.

Vam comparar el tractament de l'episodi de l'engendrament de Jaume I que fan les cròniques de Jaume I, Ramon Muntaner i Bernat Desclot.

Explica Ramon Muntaner, amb un to novel·lesc, que el rei Pere II d'Aragó no se sentia gaire atret per la seva dona, la reina Maria de Montpeller, i aquesta es desesperava en veure que el tron quedaria sense hereu. Com a dona molt entenimentada que era, prepara un pla per poder unir-se amb el rei i engendrar el futur rei.

Li demana al seu fidel servent que a la nit meni el rei a la cambra on ell creu que hi ha allitada la seva amant, al palau de Mirabais. Tota la cambra a les fosques, el rei confiat hi va de cap. Quan ja es troba entre els braços de la dona, no se n'adona de qui l'abraça, que és la seva senyora reina, no pas la seva amiga.

La cosa funciona i es diu que al matí el rei està molt content d'haver compartit aquella nit amb la reina.

Aquest fet tan divertit de la substitució de l'amant es veu de manera diferent en les tres cròniques esmentades.

Llegim els textos en què es tracta el capítol i busquem les diferències que hi trobem. Ens fixem en la diferència quant a argument i estil. Tractem de veure trets característics de l'estil de cada cronista: la relació àgil que estableix Muntaner amb el lector; les descripcions detallistes de Desclot; la fidelitat a la llengua parlada de Jaume I.

L'èpica en els cants dels equips.

L'esport és un joc que imita la guerra. Si ens hi fixem, veurem  moltes semblances entre l'un i l'altra. La primera, els rivals. També l'estratègia dels equips a l'hora d'aproximar-se al camp del contrari. El vestit dels jugadors, estampat amb uns colors referents a una ciutat, una comarca, un país...Els escuts també recorden els distintius d'uns llinatges. La litúrgia dels jugadors en la sortida al camp.  

Ja els romans, en èpoques de festa, es divertien en representacions lúdiques de la guerra, en els amfiteatres. Inundaven el Coliseu per fer guerra de vaixells, la coneguda naumàquia. O els torneigs medievals, entreteniment en l'oci dels miles, on es posava en joc la perícia del cavaller, però mai la seva vida. L'ús d'una llança roma i unes estrictes normes la garantien. Pels interessats llegiu Ivanhoe, al famós torneig d'Ashby surt  molt ben explicat l'ambient festiu de l'esdeveniment.

Avui dia l'esport traspua la vella gesta, batega l'èpica en els estadis o les pistes i, molt probablement, aquesta la podem trobar en el to de les cançons dels equips. En l'antiguitat l'home immortalitzava la gesta d'un poble amb un cant. I aquesta s'engrandia amb la llegenda. "Arma virumque cano," així comença l'Eneida de Virgili. 

La proposta d'aquest treball va encaminada a trobar usos de la figuració retòrica de l'èpica en els cants dels equips esportius. Podem fixar-nos en lèxic bèl·lic, imatges, vocatius, metàfores, tons, arengues, epítets...

Podem partir d'uns models de text, prenent un himne com podria ser Els segadors.En aquest hi veurem continguts la gesta que representa un col·lectiu, un poble, i la lluita exalçada d'uns homes que són tractats com a herois. A vegades els himnes compten també amb lloes a déus, els himnes homèrics. Seria bo disposar de diferents texts èpics per tenir clar quins diferents elements formen part d'aquest estil, i després, poder-los detectar en els càntics esportius. L'èpica medieval també ens pot interessar. Mirem la Chanson de Roland.  

La nostra pregunta de sortida: el món de la guerra es traslluirà a través d'aquestes lletres d'ànim per a uns jugadors?

Trobarem  càntics que no tenen prou aquestes característiques èpiques. Animen a un col·lectiu i tenen un to festiu i popular: el cant del Barça de J.M.  Espinàs i Jaume Picas. Tal i com explicava J.M.Espinàs, en un reportatge de fa uns mesos a El Periódico, el cant del Barça no és ben bé un himne, sinó que el seu ànim d'amistat i d'unió i l'absència de termes bèl·lics l'emparenta més amb el cant. 

Tot i això,  probablement, en bastants texts trobarem aquesta voluntat dels fidels seguidors a voler donar relleu als moviments dels seus homes, o d'aquell davanter salvador, i aquí és quan començarem a notar un to pujat, solemne, a voltes dramàtic, de l'èpica, que és quan la crònica esdevé cant.