L'èpica en els cants dels equips.

L'esport és un joc que imita la guerra. Si ens hi fixem, veurem  moltes semblances entre l'un i l'altra. La primera, els rivals. També l'estratègia dels equips a l'hora d'aproximar-se al camp del contrari. El vestit dels jugadors, estampat amb uns colors referents a una ciutat, una comarca, un país...Els escuts també recorden els distintius d'uns llinatges. La litúrgia dels jugadors en la sortida al camp.  

Ja els romans, en èpoques de festa, es divertien en representacions lúdiques de la guerra, en els amfiteatres. Inundaven el Coliseu per fer guerra de vaixells, la coneguda naumàquia. O els torneigs medievals, entreteniment en l'oci dels miles, on es posava en joc la perícia del cavaller, però mai la seva vida. L'ús d'una llança roma i unes estrictes normes la garantien. Pels interessats llegiu Ivanhoe, al famós torneig d'Ashby surt  molt ben explicat l'ambient festiu de l'esdeveniment.

Avui dia l'esport traspua la vella gesta, batega l'èpica en els estadis o les pistes i, molt probablement, aquesta la podem trobar en el to de les cançons dels equips. En l'antiguitat l'home immortalitzava la gesta d'un poble amb un cant. I aquesta s'engrandia amb la llegenda. "Arma virumque cano," així comença l'Eneida de Virgili. 

La proposta d'aquest treball va encaminada a trobar usos de la figuració retòrica de l'èpica en els cants dels equips esportius. Podem fixar-nos en lèxic bèl·lic, imatges, vocatius, metàfores, tons, arengues, epítets...

Podem partir d'uns models de text, prenent un himne com podria ser Els segadors.En aquest hi veurem continguts la gesta que representa un col·lectiu, un poble, i la lluita exalçada d'uns homes que són tractats com a herois. A vegades els himnes compten també amb lloes a déus, els himnes homèrics. Seria bo disposar de diferents texts èpics per tenir clar quins diferents elements formen part d'aquest estil, i després, poder-los detectar en els càntics esportius. L'èpica medieval també ens pot interessar. Mirem la Chanson de Roland.  

La nostra pregunta de sortida: el món de la guerra es traslluirà a través d'aquestes lletres d'ànim per a uns jugadors?

Trobarem  càntics que no tenen prou aquestes característiques èpiques. Animen a un col·lectiu i tenen un to festiu i popular: el cant del Barça de J.M.  Espinàs i Jaume Picas. Tal i com explicava J.M.Espinàs, en un reportatge de fa uns mesos a El Periódico, el cant del Barça no és ben bé un himne, sinó que el seu ànim d'amistat i d'unió i l'absència de termes bèl·lics l'emparenta més amb el cant. 

Tot i això,  probablement, en bastants texts trobarem aquesta voluntat dels fidels seguidors a voler donar relleu als moviments dels seus homes, o d'aquell davanter salvador, i aquí és quan començarem a notar un to pujat, solemne, a voltes dramàtic, de l'èpica, que és quan la crònica esdevé cant.