Hi ha qui en una excursió per la muntanya ha de fer fotos amb el mòbil i enviar-les pel whatsap als seus amics en el transcurs de la caminada; sense deixar passar ni un minut entre l'instant del gaudi i el voler explicar-ho. Com si no hi hagués cap apreci en la vivència pròpia, i només comptés la demostració al públic. Això és una mena de narcisisme? O l'autoestima molt baixa?...ja que sembla que només val l'opinió dels altres... o què és?
Vivim en l'època de la immediatesa. Tot ha de ser ja, ara i aquí, i, a poder ser, de la millor manera possible. Tenim de tot en tot moment, i no sentim necessitats reals. Això, sovint, ens pot portar a un estat irascible, perquè no gaudim de res, ni sadollem res. Pensem sempre en el demà, en el que no tenim. I també cremem de seguida idees i plans a la primera de canvi, si aquests no funcionen tal i com havíem pensat. No es dóna temps als projectes, a les il·lusions.
Hi ha estudiants que arriben a casa seva temerosos dels comentaris que els faran els seus pares de les notes. I pot ser que aquestes siguin bones, però tot i així, els pares els diran que podrien haver fet més, que no treballen prou, que es distreuen massa...i en tot això no hi haurà cap felicitació per a res. El no imperarà en tot el que els diran. Hauria d'incloure en el conjunt del No els professors, que, per professió, som crítics i ens oblidem de dir les coses bones que tenen els alumnes. Cal felicitar-los també, i amonestar-los quan calgui, esclar.
Aquestes ulleres fosques amb què mirem els joves són una mala eina. Perquè desmunten el treball que hi pot haver darrere. Que un estudiant doni fruits demana temps; és com una terra que dóna bons fruits al cap d'un llarg temps de rec. L'estudiant segueix una planificació de treball que, segons la seva maduresa, pot veure's recompensada al llarg d'un any, dos o més. Si tirem a terra l'esforç que està fent, perquè no arriba a on ens agradaria que estigués ara, cremem una manera de fer, un pla que pot ser molt beneficiós a llarg termini. Però aquí és on hem dit el concepte difícil d'acceptar, el llarg termini.
No tenim paciència.
Aquest estiu vaig ser a Londres i vaig poder llegir la premsa esportiva d'un país on es viu el futbol amb passió i bogeria. Un periodista explicava que avui dia als camps britànics, com als d'arreu, als cracks no se'ls permet ni una errada. Aquests tan aviat són déus com menyspreables mercenaris. Aficionats i mitjans viuen en una mena de paroxisme. S'acomiada un entrenador perquè el seu equip no ha sortit de l'empat i ha perdut dos partits, sense tenir en compte el treball que ha fet aquell equip, la seva planificació, l'esforç, que potser donarien èxit dos mesos en endavant. L'afició, els mitjans i els diners, com ogres goluts, es cruspeixen tot el que se'ls posa pel mig.
Certament vivim uns moments en què cremem massa ràpid les realitats. I què dir del món tecnològic!, autèntic batec d'aquest ritme frenètic, on un telèfon mòbil avui és d'última generació i demà serà una andròmina. Un altre mostra del paroxisme, lligat amb la societat del consum.
El mateix passa en el món de l'art. Abans un artista era reconegut al final de la seva carrera, o, fins i tot, després de mort, després d'haver lluitat molt i passat penúries. Ara, en canvi, es paguen quantitats astronòmiques per obres d'art actuals que no han passat pel sedàs del temps, que és, al capdavall, l'autèntic jutge. I es dóna per bo treballs que potser necessitarien més anàlisi i maduració. Es posa de seguida un preu que dóna per acabada una obra.
No donem temps als valors, que de mica en mica poden créixer. Hauríem d'intentar que això no traspassés al camp de l'educació, hauríem de deixar florir el treball dels nostres joves, que de segur tenen ganes de fer les coses bé. A veure si comencem per constuir un país, on el sistema educatiu no canviï pels colors polítics, i confiem d'una vegada per totes en un sistema durant uns bons anys.
