Kendama

Fa uns dies, en el lapse d'una classe a una altra, un alumne es distreia amb una joguina de la meva infantesa.

La joguina és ben senzilla, i de la senzillesa sorgeix el màxim entreteniment. Es tracta d'un mànec, que pot ser més ornamentat o menys, que s'aprima en el seu extrem superior i d'una corda que, lligada al mànec, subjecta una bola. 

El joc consisteix en que la bola pengi del cordill i amb el mànec la impulsem cap amunt per tal de fer encaixar la punta del mànec al forat de la bola. És un joc d'atenció, en què no valen les precipitacions.

Recordo que a casa en teníem una el mànec de la qual representava un mexicà i la bola, en aquell cas, era el seu barret. 

Li vaig dir a l'alumne que jo hi havia jugat feia una colla d'anys, i que si em deixava provar-la. Ell hi accedí amablement. Vaig fer uns quants intents, vaig estar a punt d'encertar-la.

No recordava el nom de la joguina, de fet crec que no li dèiem de cap manera, i li vaig preguntar a l'alumne si en coneixia el seu nom. Kendama, em va respondre, és japonesa. Desconeixia totalment aquesta procedència. 

He cercat informació sobre la joguina i es veu que té el seu origen a França, entre els segles XVI i XVII, on rep el nom de Bilboquet. Els infants de la burgesia il·lustrada i els mateixos il.lustrats desvagats deurien passar les hores mortes intentant pescar la bola. Es veu que per la ruta de la seda, va arribar al Japó cap al segle XVIII. Ara els japonesos deuen haver trobat un bon motiu per engegar un altre negoci?...

Avui ja eren uns quants els alumnes que portaven les seves kendames o bilboquets. Com s'escampen les modes! Qui ho havia de dir!...La baldufa i el io-io ja són uns clàssics de cada any i tornen per aquestes dates, però les kendames, i les anomeno així perquè no sé com es deuen dir en català, han estat una novetat. Benvingudes totes les alternatives als smartphones!, que també vénen del Japó. A veure si ara també haurem de prohibir les kendames! No crec que s'arribi a tal extrem...

A la primavera tot reneix, tot passa i tot torna, les estacions i les joguines dels joves.

El camí de demà cap a l'escola.

Un pare passeja un diumenge amb el seu fill pel parc. El nen va amb bicicleta. Aquest es queixa que demà no vol anar a l'escola, perquè diu que alguns professors són molt estirats i no els responen bé, ni a ell ni als seus amics; diu que no li surt bé la lletra i la mestra de llengua li fa repetir massa vegades un text; diu que el professor de dibuix té la dèria de no deixar-los dibuixar coses fantàstiques, "a mi em va estripar el paper perquè dibuixava una vaixell víking..." Diu que el Piotr no li passa mai la pilota en els partits del pati...

El pare somriu al seu fill, no el vol veure amoïnat, i recorda les paraules que li deia el seu pare quan ell era petit. Li respon que a l'escola, com a la vida, hi ha moltes coses que no ens agraden, però que totes juntes, amb les que ens agraden, ens ensenyen a viure. El simple fet d'esforçar-nos en les feines ens forma, ajuda a fer créixer les nostres habilitats. No ens ha de desanimar si no obtenim el resultat esperat al final d'un treball, l'esforç que haurem fet per fer-lo ens haurà donat molts coneixements, útils per a la vida. I si sumem tots els esforços que fem en cada matèria, "imagina't quants coneixements agafeu a l'escola! I si el Piotr no et passa la pilota, demana-li, fes-li veure que per a tu és molt important. No t'ha d'amoïnar el que et respondrà, el teu esforç de relació amb ell és el que t'està formant el caràcter. En la vida hem de tractar amb les persones, depèn de com estiguem nosaltres amb els altres, farà que aquells siguin d'una manera o d'una altra. Necessitem l'escola perquè en la relació amb els altres ens formem la nostra manera de ser." 

Un filòsof una vegada va dir que som perquè hi ha els altres, som per als altres, sols no som res. "Pensa demà en el camí que faràs amb bici cap a l'escola, quan rieu i us expliqueu les barrabassades del cap de setmana amb els companys, quan us canvieu els cromos, o jugueu a bales, que bé que us ho passeu...o quan véns tan encuriosit per les maneres de viure dels països llunyans que us expliquen a Socials...No creus que, ja només per aquests moments, paga la pena d'anar-hi?...I de ben segur que n'hi haurà d'altres..."

Pare i fill segueixen el camí sota l'ombra dels arbres i s'allunyen cap a casa parlant. En Janusz sent que per al seu pare la seva escola és important i que ell és partícip del que allí es viu. Somriu i pensa que això té molt de valor. L'important és fer, jugar, parlar, aprendre... com ara, que pedaleja la bici i escolta el pare.