He visitat l'exposició del setanta-cinquè aniversari de la nostra escola, l'Isabel de Villena al Palau Robert de Barcelona. Sempre serà la nostra, per tot el que hi vam viure, experiències difícils i agradables com són les del créixer en la infantesa i l'adolescència. Però vam aprendre molt, sobretot vam aprendre a decidir, a pensar, a respectar l'altre i a arribar a la responsabilitat per compte propi, en un ambient de llibertat.
El títol de l'exposició fa referència al càstig que en moltes escoles, durant el franquisme, consistia a fer copiar cent vegades no parlaré a classe. El Villena deixava que els alumnes s'expressessin a classe, malgrat el crit mític de la Hall, la profe d'anglès, amb el seu "Shut up", phrasal verb que vam aprendre de seguida.
L'exposició m'ha remogut per dins. Han vingut molts i molts records. Hi ha fotos dels emplaçaments que va ocupar l'escola abans de l'edifici d'Esplugues. El Villena va ocupar, des de la seva fundació, unes torres escampades per Sarrià i Sant Gervasi. En aquestes hi tenia diferents etapes, des dels pàrvuls fins als batxillers. Quan es va crear el Villena nou a Esplugues, alguns dels alumnes grans que havien estat a les cases antigues no volien seguir, deien que no seria el mateix sense aquells patis decadents de les cases noucentistes on havien crescut. No recordo gaire bé què en pensava jo, era petit i segurament anar a l'escola em feia mandra fos on fos.
Ha estat impactant veure en un expositor les bates que usàvem, les dels nois era molt lletja, de color marró, el meu pare deia que semblava la bata d'un magatzemista.
Hi sortien retrats dels mestres i professors, dels fundadors de l'escola, la Carme Serrallonga i el senyor Albert. Retrats dels nens i nenes jugant als patis de les torres.
És increïble la labor del Villena! Es funda l'escola l'any 39, quan s'instal·la en l'ensenyament el nacionalcatolicisme, i recupera el caràcter i els ideals de l'escola catalanista republicana, amb classes mixtes! Es veu que hi havia dos torres comunicades per una passarel·la, i quan havia de venir l'inspector franquista se'ls deia als alumnes que recordessin de parlar en castellà i els nois se'ls feia passar a l'edifici del costat.
L'amor a la nostra cultura i a la llengua que, en molts casos ja ens venia de casa, va fer-se ben sòlid a l'escola, on uns mestres de pedra picada ens van ensenyar deixant uns grans espais a la nostra curiositat. Sempre recordaré un carnestoltes que vam dedicar al món medieval, dedicat al senyor Albert, que era historiador, i ens vam disfressar tots d'època, seguint els gremis d'oficis i al pati vam recrear una fira.
