Aquest alumne és teu?... Bé, és de tots, tu també li fas classe, no?...
Aquest diàleg podria donar-se en una sala de professors.
Molt sovint, quan un company ens pregunta si aquell alumne és nostre, sabem que el que vindrà no ens agradarà gaire d'escoltar. A vegades, fins i tot, quan t'expliquen la barrabassada de l'alumne en qüestió, t'ho diuen aixecant el to de veu, com si l'esbronc que aquell professor li ha abocat a l'alumne continués ara dirigint-se al seu tutor, que ets tu.
Certament, per sort, no tots els col·legues desprenen d'aquesta manera la informació, una vivència o experiència que és valuosa per al treball de la tutoria.
La comunicació entre nosaltres hauria de ser tranquil·la, havent agafat perspectiva dels fets ocorreguts a l'aula, i així poder fer arribar aquells fets al tutor amb la màxima objectivitat possible. És d'aquesta manera que podem treballar amb reeiximent. A vegades caldria comptar fins a deu, abans no li comuniquem un esdeveniment de l'aula al company; i no omplir la nostra explicació de judicis nostres o d'un excés de retòrica que només embolica més la troca. Hauríem de ser clars i concisos, després d'haver-nos després dels nostres sentiments.
El tutor és qui parlarà segurament més vegades amb l'alumne i amb els seus pares, però els conflictes del dia a dia en cada matèria els hauríem de resoldre en equip.
Tots podem fer molt per als alumnes, siguem o no els seus tutors directes.
