El pretèrit imperfecte.

 

Hi ha una tipologia d'alumne que hom considera perfeccionista. Aquell que trobaràs allargant el temps límit d'un examen perquè cerca la millor expressió per a un concepte, el qui et diu si pot passar a net un text, o el qui retarda l'entrega d'un treball perquè no troba el definitiu. Com deia Salvador Espriu, l'obra s'està sempre fent, en procés. I és a partir d'aquesta idea que podem acceptar la imperfecció.

Amb l'ambició de cercar la millor versió d'un treball, ens hi podem passar hores, dies o setmanes, retocant-lo. És bo que sigui així: que tota idea comporti un esforç. Però arriba un moment en què hem de parar, ja sigui pel cansament o pel límit del calendari.Llavors hem d'acordar que l'hem acabat; que és, en aquell instant precís, una obra tancada. Aquell treball serà la nostra millor versió possible, perquè li haurem lliurat el nostre bé més preuat: el temps. 

L'acció de fer és un present continu que comporta el gaudi de la concentració. És quan la ment realment descansa. Tot i així, el "fer" és imperfecte per essència, perquè el límit és una decisió arbitrària i sempre podria existir una resolució millor. La factura final serà fruit d'aquest trànsit, i és aquí on hem de mesurar el mèrit. 

Quan mirem enrere i retrobem un treball antic, recordem l'acció, el moviment i l'esforç: aquell present imperfet a la recerca de la bona obra que ara, finalment, ja esdevé pretèrit.

Aplicar a universitats?

 Quan nosaltres abans volíem anar a estudiar a una universitat havíem de fer una sol·licitud d'admissió, o una inscripció. Des de fa un temps sento una manera de referir-se a aquest acte important en la vida d'un jove que em crida molt l'atenció. La majoria d'alumnes al meu institut sinó tots, i de professors també, la diuen, i és aquesta: "Està aplicant a dues universitats europees, una d'Amsterdam i una altra de Londres." Aplicar?... 

Aplicar és l'acció de sotmetre una superfície a una substància líquida, per exemple: "Aplica-li a la fusta aquest producte de neteja, que duu un oli molt beneficiós." O l'acció de portar a terme una metodologia de treball a un grup que no la coneix: "Hansi Flick ha aplicat la seva disciplina germànica a l'equip". Però per a referir-nos a sol·licitar l'ingrés i l'admissió a una institució educativa farem servir aquest terme?...Em sembla que aquí ens hem saltat, un cop més, les opcions de la nostra llengua per a passar a usar-ne les d'una altra.

I, en efecte, si busquem l'arrel de l'ús d'"aplicar a una universitat", la trobarem als impresos o a les inscripcions telemàtiques que usen els nostres alumnes per a inscriure's a les universitats forànies, formularis que són tots en anglès. Apply to a university. Aquest ús genuí de l'anglès patina quan l'usem en la nostra llengua per a referir-nos a la sol·licitud. 

Per tant, ens trobem davant d'un calc semàntic de l'anglès. Segurament els nostres alumnes també segueixen pàgines webs de contingut educatiu anglosaxó en què apareix la forma apply to. Ens trobem, doncs, davant d'un vocable més de la terminologia globalitzada.

D'altra banda, hi ha un altre factor que afavoreix aquesta expressió anglesa, i és l'economia del llenguatge, dir "apply to" és molt més ràpid que dir presentar la sol·licitud a, i, en una època en què guanya la velocitat, s'adapten les paraules curtes, els calcs semàntics, en aquest cas.

Curiosament la paraula anglesa apply prové del llatí, de la paraula antiga francesa aplier, la diferència és que en l'anglès l'expessió ha fet una derivació del seu ús semàntic. En llatí, applicare significava "plegar una cosa sobre una altra o apropar-la fins que s'uneixi". L'anglés l'ha convertit en la forma de la sol·licitud.

Avui, doncs, ja tenim un anglicisme més a desmantellar, pel bé de la nostra llengua i cultura. Què us sembla? Ho fem?

Malgrat tot, cal entendre que molts d'aquests alumnes l'usen perquè miren cap a universitats d'altres contrades. Però, això sí, no fan l'esforç quan parlen en català, d'usar l'expressió genuïna, i sense filtre, se'ls cola l'anglicisme. En aquesta societat globalitzada, hauríem de reaccionar amb contundència si ens trobéssim l'expressió en un formulari per a entrar a la Universitat de Barcelona.

De finals i frases sàvies.

 En diferents etapes educatives s’arriben a finals,- a 4t d’ESO, al Batxillerat, als estudis superiors…-, i els alumnes tenen davant seu un llarg recorregut per  emprendre, descobrir, gaudir…

És quan vénen a la memòria moltes expressions literàries sobre moments com aquests. Avui podem recordar les paraules del professor Antolini al jove Holden, en la novel·la El guardià en el camp de sègol.

Si l’heu llegida, de segur que us vindrà, és cap al final de la història, quan en Holden busca refugi a casa d’aquest professor, una mica abans de tornar a casa seva, i el professor li fa algunes recomanacions al Holden per sortir del pou. L'han expulsat de quatre instituts, i viu en un estat d’indignació constant contra la societat.  En Holden busca la sinceritat en un entorn que considera ple d’hipocresia i vanitat. Aquesta cerca el porta a mostrar-se bel·ligerant contra molta gent. 

Doncs el professor Antolini li diu que està en una caiguda que no té aturador. És aleshores quan li menciona les paraules d’un psicòleg, que diuen una cosa així com que “ es pot viure i morir noblement per una causa, però també viure humilment per una causa”.

La frase em sembla un bon colofó a la novel·la i una gran idea que podem recollir tots per a viure amb els nostres ideals i poder estar tranquils entre els altres. Era un bon consell per a en Holden, però es podria dirigir a tots els que volem endegar un pas a la vida.  És necessari tenir ideals, que van associats a les il·lusions, però cal també saber viure, observar el que la vida ens ofereix de bo, i humilment lluitar per les coses que ens semblen justes i necessàries, i aturar una actitud bel·ligerant que ens pot dur a la caiguda sense fi que patia en Holden.

Creiem en nosaltres, però rebaixem la nostra importància, perquè vivim en societat i el nostre potencial ha de poder connectar-se amb el conjunt, quan això passa s’engega una energia que prové de nosaltres i a la vegada dels altres, aquesta connexió  pot significar un alliberament del nostre ego  i una sintonia amb la societat. Ens ve una altra frase, la que inicia la magnífica aventura de La pell freda d'Albert Sánchez Piñol, que diu més o menys així: “ no estem mai prou lluny d’aquells que odiem ni prou a prop del que estimem”; en el sentit que tot el gènere humà pot tenir les mateixes il·lusions o defallences, fent inútils les divisòries. 

En Holden i la seva vivència ens proposa un repte: fer net amb nosaltres, perdonar-nos els nostres errors, perquè no som perfectes, i poder mirar endavant amb la humilitat necessària per interactuar amb els altres com a iguals, amb totes les aspiracions i defectes que ens formen com a persones.

 La pel·lícula de Wim Wenders, Perfect days,  ens mostra els dies d’una persona que viu humilment la seva vida, trobant la bellesa en molts moments, malgrat que la seva feina en si a alguns els pugui semblar grisa. Aquest home  fa de netejador dels serveis públics de Tòquio. Wenders en ensenya la importància de la disciplina en la vida, de seguir unes rutines i cuidar-les. En la constància i el treball neix una valoració del que fem i pren sentit cada una de les passes que fem cada dia per petites que siguin.En un moment en què parla amb la seva neboda , li dirà això: “Demà és demà. I ara és ara”.  L’home que neteja els serveis públics d’una enorme ciutat com Tòquio, somriu cada dia al cel quan surt cap a la feina, com content de ser aquí viu, i atent al que la vida li pot guardar cada dia, i cuida els detalls de les seves activitats, viu la seva vida amb els cinc sentits.  Tornar als sentits seria una preciosa conseqüència de la frase que dèiem al principi del professor Antolini, no us sembla?

L'empremta dactilar.

A les escoles, com en altres tipus d'empreses, es fitxa al matí, en entrar, i a la tarda, en sortir. 

S'aprofitava un programa telemàtic d'administració escolar, en què el professor simplement havia de marcar la seva hora d'entrada i de sortida.

El problema és que aquesta professió té moltes distraccions. Només que un alumne t'esperi a la porta un matí per explicar-te un problema, ja t'has oblidat de fitxar.

Per això han instal.lat un dispositiu a la porta. Funciona amb l'empremta dactilar. Crec que és la forma més abusiva per a la integritat de l'ésser humà, ja que aquest aparell et vol controlar amb una part del teu cos, la teva empremta dactilar. Qui té el permís per tenir la meva empremta? La policia sens dubtes la té per fer el meu document d'identitat. Però en un lloc de treball és ètic establir un control propi de la policia?

Els complements circumstancials.

Els complements circumstancials són com els cercles que es formen quan llences una pedra a l'aigua quieta d'un estany. 

Les diferents circumstàncies que envolten un fet, una acció. 

No sé si les fiblades de dolor del queixal han augmentat perquè van augmentant dia rere dia o perquè he estat una bona estona corregint comentaris de text del alumnes de batxillerat.

Dies de pandèmia 1.

Nota: El text va ser escrit fa uns dies. Ja hem passat aquest dia tan difícil, i sí , hem anat com lleons i ho hem fet molt bé. Demà corregirem alguns errors, el nostre esforç és la manera de superar la incertesa d'aquests dies. 

Dilluns anirem com lleons, no en tinc cap dubte. Emmascarats, això sí. L'escola ha fet l'impensable per crear un espai segur, molt probablement el més segur de la ciutat. Els nois i les noies en grups estables sense barrejar-se, les mascaretes, la neteja de mans, la presa de temperatura i tota una logística d'entrades i sortides esglaonades són un bon escut contra la corona, però les ràtios són les de sempre. Hem fet l'impossible en una decisió de país errònia. Aquest és, tanmateix, el primer gol que li fem a la pandèmia. Un gran esforç,que, malauradament, no sabrem fins d'aquí uns dies quins resultats donarà.

Estic d'acord que la presencialitat és indispensable per fer crèixer l'aprenentatge i les habilitats socials, dia a dia, però en un estat de pandèmia calia preservar sobretot els espais amplis a les escoles i això hauria estat possible creant grups d'escola on line rotatius al segon cicle de la ESO i als batxillerats, ja que en aquests cursos els alumnes són prou autònoms. Així s'hagués assolit una educació presencial per a tots  i espais més amplis dels que tenim ara.  

No entenc com el govern no ha tingut en compte l'opció prudent davant de la gravetat de la situació, l'adient per la seguretat i la qualitat dels ensenyants i l'alumnat.  Que lluny que tornem a estar d'aquells bons propòsits que ens fèiem en el confinament, de canviar els hàbits i fer una vida més propera als nostres  i més saludable.

Al marge de tot,  tingueu ben present que malgrat la por, i la incertesa, dilluns sortirem a per totes, els alumnes i nosaltres, perquè tenim moltes ganes de tornar a la normalitat i a agafar el ritme i perquè no ens queda una altra i hem d'emmotllar-nos a la realitat. De segur que ho farem molt bé.