Hi ha una tipologia d'alumne que hom considera perfeccionista. Aquell que trobaràs allargant el temps límit d'un examen perquè cerca la millor expressió per a un concepte, el qui et diu si pot passar a net un text, o el qui retarda l'entrega d'un treball perquè no troba el definitiu. Com deia Salvador Espriu, l'obra s'està sempre fent, en procés. I és a partir d'aquesta idea que podem acceptar la imperfecció.
Amb l'ambició de cercar la millor versió d'un treball, ens hi podem passar hores, dies o setmanes, retocant-lo. És bo que sigui així: que tota idea comporti un esforç. Però arriba un moment en què hem de parar, ja sigui pel cansament o pel límit del calendari.Llavors hem d'acordar que l'hem acabat; que és, en aquell instant precís, una obra tancada. Aquell treball serà la nostra millor versió possible, perquè li haurem lliurat el nostre bé més preuat: el temps.
L'acció de fer és un present continu que comporta el gaudi de la concentració. És quan la ment realment descansa. Tot i així, el "fer" és imperfecte per essència, perquè el límit és una decisió arbitrària i sempre podria existir una resolució millor. La factura final serà fruit d'aquest trànsit, i és aquí on hem de mesurar el mèrit.
Quan mirem enrere i retrobem un treball antic, recordem l'acció, el moviment i l'esforç: aquell present imperfet a la recerca de la bona obra que ara, finalment, ja esdevé pretèrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada