Andreu Febrer, poeta de ploma i espasa.

Trobarem en la vida d'aquest poeta una autèntica aventura cavalleresca. 
Andreu Febrer va ser un home d'acció i la seva literatura és plena d'empremtes. De família ben establerta a Vic, va ser cambrer i algutzir dels  reis Martí l'Humà i Alfons el Magnànim.

Té un poema en què narra un naufragi. La nau on viatja camí de la barbaria s'enfonsa degut al mal temps, una autèntica aventura de pirates de la qual en surt il·lès. Caldria mencionar la reiteració del temps gris en la seva obra i la del moviment. Ambdós motius es veuen en l'obra mestra "Combas e valls e puigs e muntanyes" en què descriu un viatge a cavall durant una jornada d'hivern.
Andreu Febrer va participar també en l'expedició a Còrsega i Sardenya, a les ordres d'Alfons el Magnànim, amb els seus amics poetes Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi.

La poesia de Febrer explica el viatge, la lluita, el paisatge, l'amor, els elements de l'existència en permanent moviment. El moviment per acomplir les missions que li encomanen els seus senyors, l'acció per estimar, per viatjar...És una poesia narrativa i vitalista. És emocionant l'aventura que el porta a París a capturar un noble, Artal d'Alagó, oponent del seu monarca. El troba i el fa desistir dels seus intents, que eren els d'aixecar una rebel·lió; amb cura i diplomàcia, doncs, Andreu Febrer emprenia gestions importants per als monarques, que el convertien en home de confiança d'aquests.

La seva poesia d'amor segueix el corrent trobadoresc de l'època... És preciós el poema en què, instal·lat a la lluna, descriu una lluita entre els set planetes i les set dames més importants de l'antiguitat i en la comparació guanya la seva dama.

Febrer va escriure una cançó d'amor que reuneix els elements de tota la seva obra. Es tracta del poema X del cançoner. La imatge solitària d'un cavaller que galopa per un paisatge hivernal. L'home d'acció que va cap a una empresa bel·licosa, a servir el seu rei, i es troba lluny de la seva estimada, en la tradició de l'amor llunyà. Malgrat els impediments i un temps molt fred, ell es sent reconfortat pel record de l'amor acomplert: "mas yeu suy caltz quan l'altri búfon l'ungla." Pertany a una etapa poètica de Febrer en què l'amor ha estat realitzat, compta amb el favor de la dama. És un text enginyós amb la reiteració de la paraula ungla al final de cada estrofa: "ens amarem tant com la carn i l'ungla." 

Amb els alumnes del Tercer d'ESO o del Quart he treballat Andreu Febrer de formes diferents. Com sempre, adequant el contingut al tipus d'alumne. El món medieval els acostuma a agradar, per la manera idealitzada d'entendre l'amor dels poetes trobadorescos i les aventures dels cavallers.

Una activitat pot ser descriure les característiques del cavaller medieval a través d'alguns dels poemes, que s'imaginin com va vestit i com és psicològicament, quins eren els seus ideals. Podeu recórrer a la lectura del Llibre de Cavalleria de Ramon Llull, el qual descriu la vida del cavaller en tots els seus aspectes.

També, com que Febrer era un poeta versat a descriure el temps, és entretingut de fer-los buscar fragments on es vegi descrit una tempesta o un mar remogut. Febrer, en haver viatjat molt, descriu sempre els variats entorns en què es troba. Això també pot portar a fer un treball descriptiu dels espais.

Per altra banda, podeu veure les característiques de la poesia trobadoresca. Primer cal donar les claus d'aquesta poesia, perquè ells puguin anar trobant els seus elements. Febrer va molt bé per fer aquest exercici, ja que en la seva obra es veu tota l'evolució de l'amor cortès, des del poeta desorientat i tímid a l'assoliment de l'amor ple. 

Com a treball més creatiu poden inventar-se una història a partir d'uns versos, pot ser una història cavalleresca d'amor, en què apareguin els típics personatges del triangle amorós trobadoresc: el gilós, el lausengier (o "xivato"), els amants... Aquesta activitat pot tenir la forma de diàleg, així després poden fer un teatre. 

A vegades els he fet prosificar uns versos i que escriguin tot el que els suggereixen aquests. En fi, ja veieu que dóna per a molt.

Això sí, trieu uns textos breus i poseu-los un lèxic aclaridor. 

El Noucentisme.

Jardins de Laribal

Quan arribem a aquest període sempre m'il·lusiono perquè va ser un moment transcendent per al nostre país. És un plaer i, a la vegada, un repte explicar-lo cada any a les noves fornades d'alumnes. La literatura en aquesta època va esdevenir molt bona, amb un llenguatge precís, depurat, i d'alt nivell. Els escriptors treballaven molt el llenguatge i tenien un gran coneixement del lèxic català. Però a més hi havia una inquietud pels avenços, tant els científics com els de caire més humanístic. Es mirava molt a Europa, com a ideal de civilització i de coneixement. 

A vegades fem la comparativa amb el Modernisme, ja que ens va molt bé fer l'exercici per a comprendre millor el moviment. Si el Modernisme sentia gust per una naturalesa salvatge i poc avinent per a l'home -recordem les novel·les Solitud,  o Els Sots Feréstecs - amb el Noucentisme arribem a la valoració de la naturalesa domesticada, feta per a l'home: pesa més el jardí que el bosc, un camí, que una travessa per una terra abrupta.


En Noucentisme, moviment que va - més o menys- del 1906 al 1923, marca una mica una tendència ideològica que perdurarà en la manera de fer del nostre país. Des d'un europeisme clar, des del qual  es propugnen models de civilitat com l'anglès - recordeu la glossa d'Eugeni d'Ors dedicada a un incident urbà a Londres i la tranquil·litat amb què el resolen-, a un afany per recuperar l'essència de la civilització mediterrània. D'aquí vindrà aquesta admiració pel món clàssic, per l'arquitectura simple, sense guarniments, sòbria i austera. Recordeu el preciós poema de Maria Antònia Salvà, Casa pagesa, dedicat a la masia catalana, la masia com a paradigma de l'ideal noucentista, en què s'hi apleguen la tradició del país mediterrani i l'equilibri estètic, la senzillesa, la funcionalitat per damunt de l'artificiositat. 


Al costat d'això s'intenta orientar l'ésser humà en els valors del seny, de la prudència, de la moderació. El Noucentisme és un moviment de la mida justa. Durant aquest període governa a Catalunya la Lliga Regionalista, al 1901. Amb Enric Prat de la Riba al capdavant, s'endega un programa de millores estructurals per al país molt important, amb l'accent en l'ensenyament. El programa porta a la democratització d'aquest.

El 1907 es crea el IEC, l'Institut d'Estudis Catalans i la Xarxa de biblioteques populars, així com la Biblioteca de Catalunya. 


El 1923 tot s'acabarà amb l'adveniment del dictador, Primo de Rivera.


Ens ha quedat d'aquesta època l'afany de superació, i la creença que som un poble demòcrata i tolerant, obert a l'avenç i a la investigació. Més que mai ara hem de valorar exemples com el del moviment noucentista, malgrat que les coses puguin acabar amb la irracionalitat o la brutalitat. No hem de perdre mai la nostra personalitat.

Excursió a Viladrau.

Avui us explicaré una sortida que vam fer aquest curs amb els alumnes de quart d'ESO. Va ser al novembre, després de la castanyada i, precisament, vam anar a la terra de les castanyes: Viladrau.

La sortida tenia el motiu de la convivència i d'un treball transversal entre Català, Ciències naturals i Tecnologia.

A classe, havíem llegit alguns poemes de l'autor de Viladrau, Guerau de Liost, i a partir d'aquesta lectura  vam crear unes hipòtesis de com crèiem que trobaríem el paisatge. Els poemes que havíem llegit eren molt descriptius i podíem assenyalar animals, plantes, pedres, tipus de paisatge...Després del buidatge,portàvem escrits els elements naturals del Montseny que podíem trobar-nos. A la classe de Tecnologia, un grup d'alumnes havia preparat uns mapes de la zona i ells eren els encarregats de guiar-nos.

De l'Antologia poètica de Guerau, editada per Ed.62. a la MOLC, vam llegir els següents textos: A la muntanya d'ametistes; Al Montseny total; El Sot de l'Aremany; El Sot de Ricrós; Santa Fe, Primaveral; La Innominada; A la Muntanya dels vernets; Visió de la Plana; La font de l'oreneta...

Guerau va fer del Montseny la seva obra poètica i va construir un món natural mític, un símbol del país. 

L'autocar es dirigia a Viladrau per Seva. Ap.7. Desviació cap a Vic. Trencant de Tona. Tona i Seva. Ens va deixar a la zona de la urbanització, al carrer Montseny, just a la rotonda. Vam caminar rotonda avall, fins on comença un camí bastant ample en pujada. Aviat havíem de trobar la desviació que duu a la Font de l'oreneta, però ens la vam passar de llarg. Despistats que som! A la font hi descansava el poeta amb el seu germà, quan anaven d'excursió i hi ha una inscripció del poema. Enfilàvem el camí i buscàvem elements de la fauna i la flora descrits en els textos. Vam trobar una alzina molt gran i, des d'allà, es podia anar, per un camí, a la casa de Guerau de Liost. Però en aquell moment no vam seguir-lo. 

Més endavant vam trencar per l'indicador de Rusquelles i anàvem baixant per un corriol que ens va dur a un riu. Ens vam distreure en el riu, escoltant la fressa de l'aigua. De sobte, ens van sorprendre els lladrucs de dos gossos que ens venien a veure. Un de negre i un de blanc. Darrere seu, la seva mestressa, que deia, " he sentit uns ases". Realment els nanos havien trencat la pau del lloc, amb crits i bretolades. Santa paciència, no t'acabis!

Molt amablement la dona dels gossos ens guia i ens acompanya un tros de camí cap a la casa d'en Guerau de Liost. És la Clara Solé, professora de batxillerat, que viu a la planta baixa del casalot dels Bofill amb la seva família. Pel camí, el Whisper, el gos blanc que duu una esquella, corre com un boig i la gosseta negra, molt peluda, ens segueix mansa amb una mirada molt tendra. La Clara ens diu "que és cega, pobreta, la vam treure de la gossera, i quan sent enrenou borda més." 

Parlem de la duresa de la professió, d'alumnes poc o gens interessats en la matèria i del lloc idíl·lic que ens envolta. 

La Clara dóna classes de literatura espanyola en un institut. Comenta la dificultat d'adaptar-se a la pissarra digital. Parlem dels canvis abruptes que s'han donat en l'educació.

Arribem a l'amfiteatre del qual parlava Guerau en el poema El Sot de Ricrós. Des d'un mirador natural, imponent, s'aixeca la masia dels Bofill. Una part del segle XVII i l'altra feta en època de Guerau. Ens hi apropem. La Clara comenta que ja deu d'haver arribat la seva mare.

La casa dóna cap a la muntanya. Té uns finestrals grans en el pis de dalt, que és on viuen els Bofill. Actualment aquests també tenen una vena artística, els dos germans són músics." A la llarga, cansa sentir-los assajar molta estona", em diu. La casa es troba just davant de la mítica muntanya d'ametistes. Després ens informarà del que la seva mare li ha dit: la famosa muntanya està a la part del davant de la casa. Nosaltres hem arribat pel darrere. En aquell moment hi toca un sol deliciós. Som prop de la una.

Li comento a la Clara que bé s'hi deu estar a la nit. Em diu que" fins i tot hi veiem Júpiter!" Darrere la casa hi tenen dos cavalls marrons preciosos. M'explica que els Bofill ara no els hi dediquen gaire temps, els porten menjar, però no els treuen a passejar. Al crit de Laica, ve un d'ells, una euga que em mira amb un ull gran, negre i dolç. "Abans se'ls sentia trotar per la vall de sota casa, els deixaven lliures i era com aquell poema del Lorca, que parla del galopar como tambores de los caballos."  Talment era com un percudir de tambors, la ressonància en la vall.

La Clara saluda la seva mare.Seguim el camí.Ens acompanya fins a la font de l'oreneta, ara sí! 

Llegim el poema."Sempre que passo per aquí el llegeixo", em diu. Li fem llegir a un alumne.

El lloc de la font és molt tranquil. Hi ha vuit xops que semblen representar les quatre barres. Acompanyats pel rajolí de la font, els nanos treuen les carmanyoles i comencen el seu dinar. Tenim les cases de Viladrau al davant. 

Ens acomiadem de la Clara. "M'espera un estofat!", ens diu. Quina enveja! Nosaltres ens hem de conformar amb els entrepans del Ramon. Després d'aquesta casual companyia notem que la visita ha guanyat en contingut poètic.

Quina vida més plaent en aquest paisatge. Hi haurem de tornar amb més calma.

En tornar a l'escola vam posar en comú tots els elements contrastats en el medi, en la majoria de casos el poeta va ser fidel al lloc en les descripcions, encara que hi havia, com ha de ser, llicències poètiques. 

Ja ho sabeu, animeu-vos a fer aquest recorregut, dóna molt de sí i et dóna una excusa bona per sortir de la ciutat. Això sí, sempre amb respecte envers la natura!

Les faules d'Isop, bona lectura pels reforços.

En el grup de reforç de llengua catalana del tercer d'ESO, hem fet la lectura de les faules d'Isop. Buscàvem, a inicis del curs, un text que fos senzill, però  que,a la vegada, tingués un contingut. A la biblioteca del departament d'humanitats vam trobar casualment el volum de les faules. Vam pensar que podria funcionar. Era també un repte, perquè els feies llegir uns contes que tenen una pàtina d'ingenuïtat i frescor i els adolescents tenen pressa per deixar enrere la infantesa. Però la sorpresa ha estat l'èxit de la lectura. Ara durant els últims dies ja t'esperaven amb el llibre a la mà. "Que llegirem avui?" 


Cada dia, o dia sí dia no, els feia llegir una faula, primer en veu baixa, per a ells i després un d'ells la llegia en veu alta, exigint-los dintre de les seves capacitats la millor interpretació que poguessin fer. Després de la lectura, els demanava si havien entès totes les paraules i els preguntava sobre aquelles que podien desconèixer. Havent revisat bé el lèxic, passàvem a explicar l'argument de la faula i el seu significat. Aquest exercici de comprensió els he demanat per escrit o bé oralment. També els demanava que busquessin situacions en la vida en les quals es pogués aplicar la moral de la faula, o que m'escriguessin una redacció que tractés aquesta moral. També amb el lèxic treballat en començar, seleccionàvem uns mots i amb aquests, ells havien d'escriure una història amb un sentit. 


La lectura donava peu a moltes activitats.


Estic molt satisfet del treball fet amb les faules d'Isop. La resposta dels nanos ha estat molt bona. M' ha fet pensar que aquests contes són eterns. Els nens romans ja els deuries llegir a l'escola i els medievals, i van inspirar a autors com Perrault entre d'altres.


Si volguéssiu aplicar-ho, podeu triar algunes de les edicions que hi ha al mercat. He utlitzat la de Vicens Vives, la versió de l'il.lustrador Jerry Pinkney. Aquesta té també exercicis de comprensió lectora.

El nostre entorn a l'escola ha canviat molt. Ja no tenim pissarres, tenim les superfícies blanques veleda. Passem llista amb un netbook i els alumnes que pujaran aquest any a tercer d'ESO tindran els seus portàtils. No cal dir els avantatges que té aquest progrés. Podem esmentar el que em sembla més important: els alumnes tenen una gran eina per trobar informació. Haurà de prevaldre com sempre la bona selecció d'aquesta quantitat d'informació que hom pot trobar a la xarxa. I aquí és on entrem nosaltres, cada cop sent més orientadors en la recerca, que no pas mestre com els d'abans, que atresoraven ells tot el coneixement. Ara nosaltres compartim la comunicació de coneixements amb la xarxa. Cada cop he anat veient més que Internet és el nostre aliat, no l'enemic. Ja sabem el que podem recuperar gràcies a les webs, tant documents històrics com investigacions sobre autors o llibres. Crec sincerament que estem immersos en una nova revolució del coneixement, és com si visquéssim en l'època en què Gutemberg va crear la impremta.
Tot i això, a vegades, al matí, quan reprenem la jornada, recordem els nostres mestres, els vells, els que ens van ensenyar amb guix. I ens sentim hereus dels coneixements i els valors que ens van transmetre sense tants recursos. Ara nosaltres fem el mateix amb els nostres alumnes, i hem d'estar agraïts al temps, que ens ha posat a les mans uns mitjans tan potents i tenim també el record d'aquells savis geniüts. Quina paciència tenien! Sempre recordarem quan esborraven la pissarra per posar més idees en el traç blanc del guix. Com rascava el guix la pissarra!...i la pols, la pols de guix que respiràvem i ens feia tossir. De fet fins no fa gaire nosaltres també fèiem pols de guix. Aquesta ha acompanyat moltes descobertes i la sensació en l'aprenentatge de ser una mica més lliures.