El Noucentisme.

Jardins de Laribal

Quan arribem a aquest període sempre m'il·lusiono perquè va ser un moment transcendent per al nostre país. És un plaer i, a la vegada, un repte explicar-lo cada any a les noves fornades d'alumnes. La literatura en aquesta època va esdevenir molt bona, amb un llenguatge precís, depurat, i d'alt nivell. Els escriptors treballaven molt el llenguatge i tenien un gran coneixement del lèxic català. Però a més hi havia una inquietud pels avenços, tant els científics com els de caire més humanístic. Es mirava molt a Europa, com a ideal de civilització i de coneixement. 

A vegades fem la comparativa amb el Modernisme, ja que ens va molt bé fer l'exercici per a comprendre millor el moviment. Si el Modernisme sentia gust per una naturalesa salvatge i poc avinent per a l'home -recordem les novel·les Solitud,  o Els Sots Feréstecs - amb el Noucentisme arribem a la valoració de la naturalesa domesticada, feta per a l'home: pesa més el jardí que el bosc, un camí, que una travessa per una terra abrupta.


En Noucentisme, moviment que va - més o menys- del 1906 al 1923, marca una mica una tendència ideològica que perdurarà en la manera de fer del nostre país. Des d'un europeisme clar, des del qual  es propugnen models de civilitat com l'anglès - recordeu la glossa d'Eugeni d'Ors dedicada a un incident urbà a Londres i la tranquil·litat amb què el resolen-, a un afany per recuperar l'essència de la civilització mediterrània. D'aquí vindrà aquesta admiració pel món clàssic, per l'arquitectura simple, sense guarniments, sòbria i austera. Recordeu el preciós poema de Maria Antònia Salvà, Casa pagesa, dedicat a la masia catalana, la masia com a paradigma de l'ideal noucentista, en què s'hi apleguen la tradició del país mediterrani i l'equilibri estètic, la senzillesa, la funcionalitat per damunt de l'artificiositat. 


Al costat d'això s'intenta orientar l'ésser humà en els valors del seny, de la prudència, de la moderació. El Noucentisme és un moviment de la mida justa. Durant aquest període governa a Catalunya la Lliga Regionalista, al 1901. Amb Enric Prat de la Riba al capdavant, s'endega un programa de millores estructurals per al país molt important, amb l'accent en l'ensenyament. El programa porta a la democratització d'aquest.

El 1907 es crea el IEC, l'Institut d'Estudis Catalans i la Xarxa de biblioteques populars, així com la Biblioteca de Catalunya. 


El 1923 tot s'acabarà amb l'adveniment del dictador, Primo de Rivera.


Ens ha quedat d'aquesta època l'afany de superació, i la creença que som un poble demòcrata i tolerant, obert a l'avenç i a la investigació. Més que mai ara hem de valorar exemples com el del moviment noucentista, malgrat que les coses puguin acabar amb la irracionalitat o la brutalitat. No hem de perdre mai la nostra personalitat.