Contes amb el Rodamots.

Jocs al Sena. 

Escriurem un conte en el qual hauran d'aparèixer deu mots triats a la web Rodamots.com. Anem als seus arxius de mots i escollim el de caire temàtic. Els deu mots escollits seran la columna vertebral de la història. Aquest treball l'hem fet tant a tercer com a quart, amb resultats del tot sorprenents. Aquí, uns exemples dels estudiants de tercer d'ESO.

PER FI

Tota jo era un nervi. Mai podia parar quieta, sempre 
imaginava coses diferents. Alguns cops m’imaginava que era una cantant molt coneguda i feia un concert. Tothom em deia que l’únic que em passava és que estava boja i obsessionada en ser una artista. Jo sempre cantava amb totes les meves ganes possibles i ho donava tot. Altres cops m’imaginava que era un mim, muda anava jo per la casa. També algunes vegades m’imaginava fent obres de teatre, i anava fins al mirall penjat al passadís de l’habitació, llarg del sostre fins al terra, i m'imaginava interpretant diferents personatges d'obres teatrals que havia vist.

Digueu-me avorrida, però cada setmana anava al teatre. He 
arribat a mirar, durant una tarda, la mateixa obra tres vegades, tres torns diferents, tres horaris diferents, i això no és el pitjor. En acabar, tots clacàvem, jo com la que més, com si no m’esperés el final i no sabés com acabava. Era com si la veiés per primer cop.

En arribar a casa, ràpidament, obria l’ordinador, agafava la 
gravadora de veu, on havia gravat tota l’obra de teatre. Poc a poc, l’anava escoltant i anava escrivint en un document tot el diàleg. En acabar, m’imprimia l'obra i me l'aprenia de memòria. Anava cap al mirall i la practicava una i altra vegada fins que em sabia de dalt avall cada un dels personatges. En acabar d'aprendre'm el guió, preparava l’escotilló, igual que el de l’obra, ja que havia fet fotografies.  

Més tard, ja tot preparat, començava a fotocopiar les 
entrades que m’havien donat a l’obra. Les començava a repartir per tot els ninots que tenia a casa i els asseia al menjador. Començava a presentar l’obra. En començar, jo estava molt nerviosa. Era un dels dies en què hi havia més públic esperant ansiosament i jo, acabant de muntar la bambolina. Tots esperaven que comencés l’obra. El primer acte va començar i havia de canviar-me de roba, i canviar de tramoia, ja que també feia de tramoista.

Un dia com tots els altres, m'havia aixecat i, en mirar per la finestra, vaig veure un cartell molt gran, amb llums que lluïen. Era un anunci del nou teatre que estaven construint. Necessitaven gent animada que volgués fer de titella. Així que vaig apuntar-me el número i vaig trucar. Em van dir que hauria de fer un càsting per poder sortir-hi, a l'obra, i a totes les altres que farien. Primer em van comentar que seria una preqüela per a nens petits. Per fi havia complert el somni de la meva vida, actuar de debò. Més tard també em van trucar per fer el biòpic sobre un personatge molt conegut i tindríem el plaer que aquell personatge tingués un cameo en aquella obra de teatre de la qual més tard es va fer la pel·lícula. Així em vaig fer famosa i coneguda per tothom.

Júlia Massip

DURA VENJANÇA

Devien ser les vuit del matí, quan, després d’una agradable

nit em vaig despertar a causa d’un gran enrenou. No estava de gaire bon humor, però uns dos minuts després, quan ja estava mínimament conscient, vaig sentir un gran terrabastall. No sé perquè, aquest era molt més fort del que estava acostumat. I de sobte, em vaig adonar. No estava a casa meva, sinó en una casa força estranya, de dos pisos, bastant ben cuidada, i jo vivia en un pis força desendreçat.

Quan estava pensant què m’havia passat, vaig escoltar el 

zumzeig d'una mosca, però, curiosament, era molt fort, com si volés prop de la meva orella. Però no tenia res al voltant, tot era molt estrany. Vaig mirar cap a la finestra, però per alguna raó, no era transparent i no es podia obrir. Estava en una casa estranya, amb sorolls estranys i, a sobre, no podia mirar per la finestra. Anem bé! Vaig anar cap al pis de baix, i enmig d’aquestes, vaig sentir molta saragata, casualment també em va semblar més fort del normal, i de l’ensurt, vaig caure per les escales. En aquell moment vaig descobrir que estava sol a casa, ja que pensava que es faria un catitau per trobar un desconegut a casa.

Vaig estar una bona estona passejant per les sales de baix, 

fins que vaig escoltar un gran tabustol, semblava una discussió entre una mare i sa filla. Però al venir de fora de la casa..., i amb tal intensitat... que era impossible! De sobte vaig sentir un cop de porta molt fort, i unes passes gegants s’acostaven a la casa. De sobte se’m van acudir dues possibilitats: o havia arribat a un lloc poblat per gegants, o era jo el petit, i tenia la sensació d’estar en una casa de joguina, molt ben feta i amb molts detalls, cosa que no entenc com no podia haver sospitat. Em vaig amagar sota una taula i tapat per les cadires. Però les passes no van cedir i s’acostaven cada cop més.

Estava resant perquè no anés amb la caseta, però quina 

casualitat, anava cap a la caseta. Amb un fort esclafit va obrir la casa per la meitat. Vaig veure que era la meva germana petita de cinc anys. No entenia res, però em va veure a l’instant, casualment, i va apartar la taula i les cadires i em va agafar per la samarreta. Vaig deixar anar un crit estrident. Estava cridant perquè em sentís, però ella no parava de riure sinistrament. Tot i que no podia queixar-me, després d’haver estat abusant d’ella tant de temps, no desaprofitaria una oportunitat com aquella.

Em va pujar el més alt que va poder i, amb un xiulit, em va 

deixar anar en una caiguda d’uns quaranta metres, tenint en compte la meva mida, i quan estava a punt de tocar a terra, em vaig despertar estirat sobre el meu llit, havia estat un malson. Vaig respirar tranquil, i vaig sentir un xivarri que venia del menjador. Vaig anar cap allà i em vaig trobar amb els meus pares i ma germana que anaven a esmorzar. Sense que ningú ho entengués, em vaig acostar a la meva germana i li vaig fer una abraçada.

Esteve Corbera.

                                    EL MEU TATTOO

Havia de ser un dilluns com tots els altres. Tu em miraves, jo et mirava, tu somreies i jo et tornava aquella rialla. No sé què ha canviat entre nosaltres, o potser sí, però no ho vull acceptar. Ara et veig asseguda davant meu, parlant fluix, sense que la professora t’escolti. Estic amb la mirada en blanc, ho veig tot, però a la vegada res. Estic allà assegut, escoltant el què passa al meu voltant, sense saber el perquè de moltes preguntes. Només sento la professora de naturals explicar la funció del païdor. Sé que els dos hem crescut en poc temps, ens hem adonat dels errors del passat. Va ser un error acompanyar-te a fer aquell pírcing en el peçó. Portem un mes sense parlar-nos, ni tant sols ens mirem. Després d’escola, tu em vas demanar que t’acompanyés a fer-te aquell pírcing tan desitjat, però que tanta por et feia. Anàvem pel carrer rient i parlant, com de costum, quan va passar.... Escolto sonar el timbre, t’aixeques, em mires i surts per la porta. Et veig marxar cap a casa, per un altre camí, penso que m’evites, que no vols saber res de mi i això em fa por.

Quan arribo a casa em tanco a l’habitació, obro el llibre de 

biologia i geologia i començo a estudiar. Intento no pensar en res més que en el control de demà. Repeteixo contínuament alguna de les parts del nostre cos: bescoll (part superior del coll de l'home i dels animals), gargamella (espai compromès entre el vel del paladar i el començament de l'esòfag), natja ( cadascuna de les dues masses carnoses de la part inferior i posterior del tronc), pols, parpella... però és impossible no pensar-hi. Ho tinc claríssim, això no pot seguir així, demà m’acostaré a tu per parlar-ne.

Entro per la porta de la classe, m’apropo a tu i et deixo una 

nota sobre la taula. Agafes la nota i la llegeixes. “A les 10 al pati”.

Veig com t’apropes cada cop més, fins arribar al meu davant. En aquell moment em quedo sense paraules, però, poc després, ja estic parlant i aclarint les coses amb tu. Sé que la relació d’abans ja no hi és, ja no confies en mi. Ara mateix per a tu sóc un desconegut, però el que no saps és que sóc el mateix. Creus que ja no t’estimo com abans, que ja no ets la persona més important per a mi, per això faré qualsevol cosa per demostrar-te que estàs equivocada.

Mentre vaig cap a casa, no puc oblidar-me de la teva cara, 

dels teus ulls, les teves mans. De cop i volta penso que et puc demostrar el meu amor tatuant-me al turmell el teu nom amb un cor. Al dia següent, a l’arribar a l’ institut, vaig directe cap a tu, et dono un copet a l'espatlla i t'ensenyo el tattoo. T’agrada? Es una cosa per sempre, veritat? I és que sempre seré al teu costat, passi el que passi. T’estimo. 

Laia Fàbrega.