| Jocs al Sena. |
Escriurem un conte en el qual hauran d'aparèixer deu mots triats a la web Rodamots.com. Anem als seus arxius de mots i escollim el de caire temàtic. Els deu mots escollits seran la columna vertebral de la història. Aquest treball l'hem fet tant a tercer com a quart, amb resultats del tot sorprenents. Aquí, uns exemples dels estudiants de tercer d'ESO.
PER FI
Tota
jo
era
un
nervi.
Mai
podia
parar
quieta,
sempre
imaginava coses diferents. Alguns cops m’imaginava que era una cantant molt coneguda i feia un concert. Tothom em deia que l’únic que em passava és que estava boja i obsessionada en ser una artista. Jo sempre cantava amb totes les meves ganes possibles i ho donava tot. Altres cops m’imaginava que era un mim, muda anava jo per la casa. També algunes vegades m’imaginava fent obres de teatre, i anava fins al mirall penjat al passadís de l’habitació, llarg del sostre fins al terra, i m'imaginava interpretant diferents personatges d'obres teatrals que havia vist.
imaginava coses diferents. Alguns cops m’imaginava que era una cantant molt coneguda i feia un concert. Tothom em deia que l’únic que em passava és que estava boja i obsessionada en ser una artista. Jo sempre cantava amb totes les meves ganes possibles i ho donava tot. Altres cops m’imaginava que era un mim, muda anava jo per la casa. També algunes vegades m’imaginava fent obres de teatre, i anava fins al mirall penjat al passadís de l’habitació, llarg del sostre fins al terra, i m'imaginava interpretant diferents personatges d'obres teatrals que havia vist.
Digueu-me
avorrida,
però
cada
setmana
anava
al
teatre.
He
arribat a mirar, durant una tarda, la mateixa obra tres vegades, tres torns diferents, tres horaris diferents, i això no és el pitjor. En acabar, tots clacàvem, jo com la que més, com si no m’esperés el final i no sabés com acabava. Era com si la veiés per primer cop.
arribat a mirar, durant una tarda, la mateixa obra tres vegades, tres torns diferents, tres horaris diferents, i això no és el pitjor. En acabar, tots clacàvem, jo com la que més, com si no m’esperés el final i no sabés com acabava. Era com si la veiés per primer cop.
En
arribar
a
casa,
ràpidament,
obria
l’ordinador,
agafava
la
gravadora de veu, on havia gravat tota l’obra de teatre. Poc a poc, l’anava escoltant i anava escrivint en un document tot el diàleg. En acabar, m’imprimia l'obra i me l'aprenia de memòria. Anava cap al mirall i la practicava una i altra vegada fins que em sabia de dalt avall cada un dels personatges. En acabar d'aprendre'm el guió, preparava l’escotilló, igual que el de l’obra, ja que havia fet fotografies.
gravadora de veu, on havia gravat tota l’obra de teatre. Poc a poc, l’anava escoltant i anava escrivint en un document tot el diàleg. En acabar, m’imprimia l'obra i me l'aprenia de memòria. Anava cap al mirall i la practicava una i altra vegada fins que em sabia de dalt avall cada un dels personatges. En acabar d'aprendre'm el guió, preparava l’escotilló, igual que el de l’obra, ja que havia fet fotografies.
Més
tard,
ja
tot
preparat,
començava
a
fotocopiar
les
entrades que m’havien donat a l’obra. Les començava a repartir per tot els ninots que tenia a casa i els asseia al menjador. Començava a presentar l’obra. En començar, jo estava molt nerviosa. Era un dels dies en què hi havia més públic esperant ansiosament i jo, acabant de muntar la bambolina. Tots esperaven que comencés l’obra. El primer acte va començar i havia de canviar-me de roba, i canviar de tramoia, ja que també feia de tramoista.
entrades que m’havien donat a l’obra. Les començava a repartir per tot els ninots que tenia a casa i els asseia al menjador. Començava a presentar l’obra. En començar, jo estava molt nerviosa. Era un dels dies en què hi havia més públic esperant ansiosament i jo, acabant de muntar la bambolina. Tots esperaven que comencés l’obra. El primer acte va començar i havia de canviar-me de roba, i canviar de tramoia, ja que també feia de tramoista.
Un
dia com
tots
els
altres,
m'havia
aixecat i, en mirar
per
la
finestra,
vaig
veure
un
cartell
molt
gran,
amb
llums
que
lluïen. Era
un
anunci
del
nou
teatre
que
estaven
construint.
Necessitaven
gent
animada
que
volgués
fer
de
titella.
Així
que
vaig
apuntar-me
el número
i
vaig
trucar.
Em
van
dir
que
hauria
de
fer
un
càsting
per
poder
sortir-hi,
a
l'obra,
i
a totes
les
altres
que
farien.
Primer
em
van
comentar
que
seria
una
preqüela
per
a
nens
petits.
Per
fi
havia
complert
el
somni
de
la
meva
vida,
actuar
de
debò.
Més
tard
també
em
van
trucar
per
fer
el
biòpic
sobre
un
personatge
molt
conegut
i
tindríem
el
plaer
que
aquell
personatge
tingués
un
cameo
en
aquella
obra
de
teatre
de la qual
més
tard
es
va
fer
la
pel·lícula.
Així
em
vaig
fer
famosa
i
coneguda
per
tothom.
Júlia Massip
DURA
VENJANÇA
Devien
ser les vuit del matí, quan, després d’una agradable
nit em vaig
despertar a causa d’un gran enrenou.
No estava de gaire bon humor, però uns dos minuts després, quan ja
estava mínimament conscient, vaig sentir un gran terrabastall.
No sé perquè, aquest era molt més fort del que estava acostumat. I
de sobte, em vaig adonar. No estava a casa meva, sinó en una casa
força estranya, de dos pisos, bastant ben cuidada, i jo vivia en un
pis força desendreçat.
Quan
estava pensant què m’havia passat, vaig escoltar el
zumzeig
d'una mosca, però, curiosament, era molt fort, com si volés prop de
la meva orella. Però no tenia res al voltant, tot era molt estrany.
Vaig mirar cap a la finestra, però per alguna raó, no era
transparent i no es podia obrir. Estava en una casa estranya, amb
sorolls estranys i, a sobre, no podia mirar per la finestra. Anem bé!
Vaig anar cap al pis de baix, i enmig d’aquestes, vaig sentir molta
saragata,
casualment també em va semblar més fort del normal, i de l’ensurt,
vaig caure per les escales. En aquell moment vaig descobrir que
estava sol a casa, ja que pensava que es faria un catitau
per trobar un desconegut a casa.
Vaig
estar una bona estona passejant per les sales de baix,
fins que vaig
escoltar un gran tabustol,
semblava una discussió entre una mare i sa filla. Però al venir de
fora de la casa..., i amb tal intensitat... que era impossible! De sobte
vaig sentir un cop de porta molt fort, i unes passes gegants
s’acostaven a la casa. De sobte se’m van acudir dues
possibilitats: o havia arribat a un lloc poblat per gegants, o era jo
el petit, i tenia la sensació d’estar en una casa de joguina, molt
ben feta i amb molts detalls, cosa que no entenc com no podia haver
sospitat. Em vaig amagar sota una taula i tapat per les cadires. Però
les passes no van cedir i s’acostaven cada cop més.
Estava
resant perquè no anés amb la caseta, però quina
casualitat, anava
cap a la caseta. Amb un fort esclafit
va obrir la casa per la meitat. Vaig veure que era la meva germana
petita de cinc anys. No entenia res, però em va veure a l’instant,
casualment, i va apartar la taula i les cadires i em va agafar per la
samarreta. Vaig deixar anar un crit estrident.
Estava cridant perquè em sentís, però ella no parava de riure
sinistrament. Tot i que no podia queixar-me, després d’haver estat
abusant d’ella tant de temps, no desaprofitaria una oportunitat com
aquella.
Em
va pujar el més alt que va poder i, amb un xiulit,
em va
deixar anar en una caiguda d’uns quaranta metres, tenint en
compte la meva mida, i quan estava a punt de tocar a terra, em vaig
despertar estirat sobre el meu llit, havia estat un malson. Vaig
respirar tranquil, i vaig sentir un xivarri
que venia del menjador. Vaig anar cap allà i em vaig trobar amb els
meus pares i ma germana que anaven a esmorzar. Sense que ningú ho
entengués, em vaig acostar a la meva germana i li vaig fer una
abraçada.
Esteve Corbera.
EL
MEU TATTOO
Havia
de ser un dilluns com tots els altres. Tu em miraves, jo et mirava,
tu somreies i jo et tornava aquella rialla. No sé què ha canviat
entre nosaltres, o potser sí, però no ho vull acceptar. Ara et veig
asseguda davant meu, parlant fluix, sense que la professora
t’escolti. Estic amb la mirada en blanc, ho veig tot, però a la
vegada res. Estic allà assegut, escoltant el què passa al meu
voltant, sense saber el perquè de moltes preguntes. Només sento la
professora de naturals explicar la funció del
païdor. Sé
que els dos hem crescut en poc temps, ens hem adonat dels errors del
passat. Va ser un error acompanyar-te a fer aquell pírcing en el
peçó.
Portem un mes sense parlar-nos, ni tant sols ens mirem. Després
d’escola, tu em vas demanar que t’acompanyés a fer-te aquell
pírcing tan desitjat, però que tanta por et feia. Anàvem pel
carrer rient i parlant, com de costum, quan va passar.... Escolto
sonar el timbre, t’aixeques, em mires i surts per la porta. Et veig
marxar cap a casa, per un altre camí, penso que m’evites, que no
vols saber res de mi i això em fa por.
Quan
arribo a casa em tanco a l’habitació, obro el llibre de
biologia i
geologia i començo a estudiar. Intento no pensar en res més que en
el control de demà. Repeteixo contínuament alguna de les parts del
nostre cos: bescoll (part
superior del coll de l'home i dels animals), gargamella (espai compromès entre el vel del paladar i el començament de
l'esòfag), natja (
cadascuna de
les dues masses carnoses de la part inferior i posterior del tronc), pols, parpella... però és
impossible no pensar-hi. Ho tinc claríssim, això no pot seguir
així, demà m’acostaré a tu per parlar-ne.
Entro
per la porta de la classe, m’apropo a tu i et deixo una
nota sobre
la taula. Agafes la nota i la llegeixes. “A
les 10 al pati”.
Veig
com t’apropes cada cop més, fins arribar al meu davant. En aquell
moment em quedo sense paraules, però, poc després, ja estic parlant
i aclarint les coses amb tu. Sé que la relació d’abans ja no hi
és, ja no confies en mi. Ara mateix per a tu sóc un desconegut,
però el que no saps és que sóc el mateix. Creus que ja no
t’estimo com abans, que ja no ets la persona més important per a
mi, per això faré qualsevol cosa per demostrar-te que estàs
equivocada.
Mentre vaig cap a casa, no puc oblidar-me de la teva cara,
dels teus ulls,
les teves mans. De cop i volta penso que et puc demostrar el meu amor
tatuant-me al turmell el teu nom amb un cor. Al dia següent, a l’arribar a l’
institut, vaig directe cap a tu, et dono un copet a l'espatlla i t'ensenyo el tattoo. T’agrada? Es una cosa per sempre, veritat?
I és que sempre seré al teu costat, passi el que passi. T’estimo.
Laia Fàbrega.
Laia Fàbrega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada