La immediatesa.

Hi ha qui en una excursió per la muntanya ha de fer fotos amb el mòbil i enviar-les pel whatsap als seus amics en el transcurs de la caminada; sense deixar passar ni un minut entre l'instant del gaudi i el voler explicar-ho. Com si no hi hagués cap apreci en la vivència pròpia, i només comptés la demostració al públic. Això és una mena de narcisisme? O l'autoestima molt baixa?...ja que sembla que només val l'opinió dels altres... o què és?

Vivim en l'època de la immediatesa. Tot ha de ser ja, ara i aquí, i, a poder ser, de la millor manera possible. Tenim de tot en tot moment, i no sentim necessitats reals. Això, sovint, ens pot portar a un estat irascible, perquè no gaudim de res, ni sadollem res. Pensem sempre en el demà, en el que no tenim. I també cremem de seguida idees i plans a la primera de canvi, si aquests no funcionen tal i com havíem pensat. No es dóna temps als projectes, a les il·lusions. 

Hi ha estudiants que arriben a casa seva temerosos dels comentaris que els faran els seus pares de les notes. I pot ser que aquestes siguin bones, però tot i així, els pares els diran que podrien haver fet més, que no treballen prou, que es distreuen massa...i en tot això no hi haurà cap felicitació per a res. El no imperarà en tot el que els diran. Hauria d'incloure en el conjunt del No els professors, que, per professió, som crítics i ens oblidem de dir les coses bones que tenen els alumnes. Cal felicitar-los també, i amonestar-los quan calgui, esclar.

Aquestes ulleres fosques amb què mirem els joves són una mala eina. Perquè desmunten el treball que hi pot haver darrere. Que un estudiant doni fruits demana temps; és com una terra que dóna bons fruits al cap d'un llarg temps de rec. L'estudiant segueix una planificació de treball que, segons la seva maduresa, pot veure's recompensada al llarg d'un any, dos o més. Si tirem a terra l'esforç que està fent, perquè no arriba a on ens agradaria que estigués ara, cremem una manera de fer, un pla que pot ser molt beneficiós a llarg termini. Però aquí és on hem dit el concepte difícil d'acceptar, el llarg termini.

No tenim paciència. 

Aquest estiu vaig ser a Londres i vaig poder llegir la premsa esportiva d'un país on es viu el futbol amb passió i bogeria. Un periodista explicava que avui dia als camps britànics, com als d'arreu, als cracks no se'ls permet ni una errada. Aquests tan aviat són déus com menyspreables mercenaris. Aficionats i mitjans viuen en una mena de paroxisme. S'acomiada un entrenador perquè el seu equip no ha sortit de l'empat i ha perdut dos partits, sense tenir en compte el treball que ha fet aquell equip, la seva planificació, l'esforç, que potser donarien èxit dos mesos en endavant. L'afició, els mitjans i els diners, com ogres goluts, es cruspeixen tot el que se'ls posa pel mig.  

Certament vivim uns moments en què cremem massa ràpid les realitats. I què dir del món tecnològic!, autèntic batec d'aquest ritme frenètic, on un telèfon mòbil avui és d'última generació i demà serà una andròmina. Un altre mostra del paroxisme, lligat amb la societat del consum. 

El mateix passa en el món de l'art. Abans un artista era reconegut al final de la seva carrera, o, fins i tot, després de mort, després d'haver lluitat molt i passat penúries. Ara, en canvi, es paguen quantitats astronòmiques per obres d'art actuals que no han passat pel sedàs del temps, que és, al capdavall, l'autèntic jutge. I es dóna per bo treballs que potser necessitarien més anàlisi i maduració. Es posa de seguida un preu que dóna per acabada una obra.

No donem temps als valors, que de mica en mica poden créixer. Hauríem d'intentar que això no traspassés al camp de l'educació, hauríem de deixar florir el treball dels nostres joves, que de segur tenen ganes de fer les coses bé. A veure si comencem per constuir un país, on el sistema educatiu no canviï pels colors polítics, i confiem d'una vegada per totes en un sistema durant uns bons anys. 

La soledat del corredor de fons.

Una pel·lícula que us recomanaria és La soledat del corredor de fons. Cinta de l'anomenat Free cinema, del director Tony Richardson i basada en la novel·la d'Allan Sillitoe. 

En els anys seixanta, sorgeix un cinema que mostra l'inconformisme de la joventut davant de la rigidesa de l'educació i la societat. Abans d'aquesta pel·lícula de Richardson, hauríem de parlar de Els 400 cops de Truffaut, una de les meves pel·lícules preferides. No ens perdem, però: a on anàvem! 

La història del corredor tracta d'un noi, Colin Smith, que el tanquen en un reformatori perquè li troben els diners que ha robat en una fleca. Allí ha de suportar l'infame sistema educatiu de l'època, sota una disciplina de ferro. Malgrat això, amb l'exercici físic a l'aire lliure, sent una mena d'alliberació i es comença a sentir bé fent curses. El córrer li permet pensar en ell, i agafar una perspectiva de la seva vida.

Participen en una cursa  en la qual tenen de rivals una escola de rics. Això els motiva encara més. Un reformatori que guanyés els nens de bona família seria una cosa que donaria prestigi al centre, i el director es frega les mans pensant-hi. I en qui confien per guanyar la cursa? Doncs en el noi que ha acabat d'entrar, en Colin Smith.

La pel·lícula té un final sorprenent. Tranquils, no faré un spoiler. Anglicisme de moda. M'agradaria que la veiéssiu. Us diré el que interpreto en aquest final. Quan la veieu vosaltres, hi podreu dir la vostra.

Allò que fem, fem-ho per nosaltres mateixos, per sentir-nos bé. No esperem un benefici que hagi de venir d'algú, perquè potser aquest algú es voldrà aprofitar de nosaltres per aconseguir també un altre guany. 

El benefici ja l'obtenim quan fem una activitat que ens satisfà i ens és necessària, cal ser-ne conscient i gaudir-la. Ser conscient de la nostra capacitat, dels llocs a on arribem. Sentim-nos triomfadors quan decidim per nosaltres el camí que volem prendre. El reconeixement el trobarem en nosaltres mateixos, en saber que fem les coses bé i no per obtenir recompenses d'altri. D'aquí la llibertat de la nostra voluntat.

La pel·lícula em va agradar molt perquè parla d'una rebel·lia necessària, quan hi ha qui vol dirigir les persones per afavorir els seus propis interessos.

Còmics a la fresca.

A la plaça, sota l'ombra d'unes acàcies, seuen en rotllana una colla d'amics. Parlen i comparteixen còmics. 

Comenten les extravagàncies d'alguns personatges, l'insòlit de l'aventura, la possibilitat de l'heroi per superar els seus límits...Riuen de l'exageració d'alguns monstres. S'inventen històries...

Llegeixen còmics americans, japonesos i francobelgues. La tarda és calorosa, però no hi fa res. Tenen la botiga a prop; de tant en tant porten begudes o gelats...Les bicicletes aparcades als arbres.

La tarda transcorrerà en un sospir, en la companyonia silenciosa de la lectura, explicant de tant en tant una proesa, assenyalant algun dibuix divertit i, molt important, sent curosos a no fer un spoiler.

Algun recordarà que cap a les set havia d'anar a la peixateria, que és quan arriba peix, i ja seran les vuit: ràpida reacció, bicicleta avall deixant enrere la polseguera dels dies sense pluja. La resta seguirà, avançant en gestes inexplicables. Arribarà un moment que aixecaran el cap, quan vegin les noies que es troben per xerrar als bancs. Algun agosarat deixarà el còmic al terra, aturarà el fil de la història per anar a saludar-les. Això sí que serà una gesta!...

Més tard, quan el campanar  piqui les nou, s'aixecaran, donada per acabada la reunió, amb els còmics a sota el braç emprendran camí cap a casa, a sopar. I les seves ments seguiran en aquelles pàgines, brutes de sorra i d'il.lusió.

La llista dels llibres.

Una tarda ociosa de juliol, quan el temps s'allargassa, sembla tot paralitzat i al carrer no es mou ni es mena ningú amb aquest sol, estic a l'habitació de la meva infantesa, a la casa familiar, i remenant vells llibres em cau a les mans aquest esgrogueït paper. Es tracta de la llista de llibres que ens havíem de comprar a l'escola per al curs. Increïble! Aquella lletra de màquina d'escriure de l'Isabel de Villena. 

I la sorpresa va ser veure com organitzava l'escola l'ensenyança, tenint en compte la llengua materna dels nens. Estem parlant del curs 1978-80, quan ja teníem el primer govern democràtic.  Els alumnes, fins als 9 anys, treballaven en les seves llengües maternes, català o castellà, les ciències socials, les matemàtiques i les ciències naturals. Formaven com dues línies lingüístiques que, a 4rt de la EGB, als 9 anys, convergien en una de sola, ja que, segons la llista, aleshores els alumnes compraven tots els mateixos llibres.

S'entén, doncs, que l'alumnat castellà havia fet un inici d'aprenentatge en què la seva llengua havia estat vehicular... Desconec ara mateix si aquests alumnes rebien  classes de català a part.

Veig la llista de llibres extraordinaris que ens van marcar la infantesa, i que crec, sens dubtes, que ens van fer com som ara: el Lletres de l'editorial Teide, en què a la portada apareixien els dibuixos d'uns operaris amb eines i escala transportant unes enormes lletres...Les coses de cada dia, una mena de llibre de la quotidianitat per aprendre a llegir i l'ortografia; Foc, de l'editorial Casals, on sortia un nen saltant una foguera; i tants d'altres, com l'Estels, una obra mestra, amb dibuixos del Cesc; o de Castellà, La isla llena, de l'Aurora Díaz-Plaja, en què la selecció de textos era tan sugeridora, amb autors estrangers i clàssics castellans ...

Sens dubtes que els llibres d'abans, i ja sé que quedaré carca, eren molt i molt bons. Eren així perquè tant eren vàlids pels nens com pels grans; i van servir per assentar unes bases sòlides de gramàtica; però me n'estaré de fer la comparació. No la faig perquè sé que les editorials Teide, Casals i La Galera han seguit fent molt bons llibres. 

M'ha agradat trobar aquesta llista,  m'ha fet pensar en la polèmica nova llei d'educació. En aquell moment es tendia a l'acolliment dels nens en la seva formació, i en la progressiva adquisició de llengües; s'entenia l'educació com una descoberta amable del món que ens envolta; ara, en canvi, s'intenta inhabilitar l'ús de la llengua pròpia d'un país per a la ciència i l'aprenentatge. Un absurd. El retorn al segle XVIII.

Pensar en petit és viure.

A la línia groga del metro hi ha un anunci, - no sé si a les altres- d'una universitat important l'eslògan del qual diu: Pensar en gran és decidir. No sé què em va revoltar més, si aquest eslògan o la foto en què hi apareix una noia vestida amb extrema formalitat i encarcarada postura i una mirada molt seriosa...sense alegria...

Creieu que si pensem en gran, ens mostrarem com ho fa aquesta noia?... En comptes d'aquesta imatge, no us agradaria més una noia amb els ulls tancats i somrient ?.... Satisfeta del seu somni, il.lusionada...

Ara també hi surt un noi i no hi ha cap variació. Els colors que hi imperen en tota aquesta campanya són els grisos, el negre...,que no negaré que són colors elegants, però no els relacionaria amb una joventut amb grapa que vol batre rècords. Sens dubte el pitjor són les cares dels models. No podem encarar el futur amb bon humor? Perquè si hem de pensar en gran i mostrar-nos  tan freds...doncs diríem que no motiva gaire la grandesa. Com a mínim els demanaríem naturalitat. Aquests models estan condicionats, cohibits...

Pensar en gran. No seria millor que ens marquéssim cotes assumibles per a cada persona, reptes molt més propers, que un cop guanyats ens permetessin avançar cap a objectius més ambiciosos? Què us semblaria una mica de realisme? El que vull dir és que potser seria bo anar més a poc a poc, i tocar de peus a terra. Ser més humils no ens aniria malament.Valorar més a cada persona.

Vaig estudiar a una escola on es valorava, per damunt de tot, la llibertat de l'individu, les seves qualitats i el que podia aportar al col·lectiu. I em semblava, en aquells moments i després, que la gent anava mica en mica cap aquí, en conjunt, alliberant-se dels prejudicis de la tradició. 

Pensar en gran és decidir. Pensar en petit és viure. Això és el que responc a l'anunci. Pensar en fer una passa també és decidir. Assaborir les petites coses de cada dia, superar els seus obstacles, estar molt atents al nostre voltant, no deixar que la vida se'ns escapi de les mans en plans d'un futur que algú ens diu que és triomfant. Per mi el triomf és respirar, caminar, tocar, mirar, olorar, escoltar,degustar, i...pensar en com passarem el dia. Del petit anirem fent camí.

Som aquí per uns mots nous cada dia.

Arran d'uns estudis que van aparèixer fa un temps a la premsa sobre l'ensenyament, més concretament sobre el rendiment dels nostres estudiants a la secundària, vaig anar pensant en la mostra de les possibilitats d'adquirir lèxic que tenien els estudiants, segons la capa social a la qual pertanyien. Vaig sentir com mai la importància i la urgència de la nostra tasca, enmig de la corrent antagònica per portar-la a terme, en plena època de la imatge, de la immediatesa i de la saturació d'informació.

Crec que el professorat té el deure de garantir a les famílies més desfavorides una bona quantitat de mots nous cada dia per als seus fills. 

Una família desfavorida és aquella que treballa moltes hores per tirar endavant i no té prou temps per parlar amb els seus fills; és aquella que no té gaires llibres als prestatges; la que no pot pagar estudis a escoles privades ni ampliacions d'estudi; la que no pot donar als seus fills aquest nombre de lèxic que seria el desitjable.

Malgrat l'ajut que les noves eines de comunicació ens donen, un dia o altra caldrà escriure un missatge important, un dia o altre caldrà obrir un diàleg amb algú que ens escoltarà i caldrà ser nosaltres mateixos, espontanis i clars. Per aquestes situacions cal posar fil a l'agulla.

Per tots ells, cada matí, ens hauríem de sentir feliços de tenir e les nostres mans l'ofici de dibuixar mapes de mots en el món per descobrir de tots els joves navegants. L'acció de fornir la joventut que tenim a les escoles del lèxic que els farà ser alguna cosa en el futur. Una gran responsabilitat tenim entre les mans.

Cinema Pèplum II

He demanat als llatinistes un treball sobre un dels tres pèplums que veuran al llarg del curs. El treball consistirà en la valoració de la pel·lícula, veurem si aquesta condensa les característiques del gènere o no. 

Com que ells han votat pel·lícules del gènere molt noves, era d'esperar!, encara pren més interès el treball, ja que no tenim tantes certeses que les darreres acompleixin les línies tòpiques.

Quines són les pel·lícules? Doncs tenim Immortals, 300 i Gladiator. En aquestes pel·lícules valorarem si mostren els següents punts que podem afirmar que reuneix el pèplum clàssic.

En primer lloc, ens centrem en el fil argumental. L'heroi arriba sol a una població que és tiranitzada. Observa els abusos que pateix la gent i decideix enfrontar-s'hi. En una lluita final que acostuma a ser èpica, venç el tirà amb l'ajut del poble.

Seguirem valorant els personatges. En el gènere trobem una bipolarització: protagonista i antagonista. Són contraris i en la seva lluita es fonamenta el film. L'heroi i el tirà. L'heroi acostuma a ser interpretat per actors que llueixen més pel seu físic que per l'art interpretatiu. Compta amb destresa, força i bona voluntat, però no té l'astúcia que encarna el dolent. Aquest paper és reservat a actors més bons.

Analitzarem també els espais. Destaca, sobretot, el palau, on el tirà malvat trama tots els plans per derrotar l'alliberador del poble. Per tant s'hi observen moltes escenes de palau.

Curioses són també les simbologies que s'estableixen. Per exemple, la noia del bo acostuma a ser rossa i la del dolent, morena. Les dues ben atractives, això sí, però una prendria el concepte de l'amor més espiritual i l'altra la de l'amor sensual. Aquestes oposicions les veurem en altres elements, com poden ser els vestits i els seus colors.

Un aspecte molt important serà observar si hi ha perversió  de la història o la mitologia. Sovint en aquests relats s'agafa el context històric com a mer pretext i els successos es desvien del tot de la realitat històrica. Fins i tot, els espais contenen grans errors o anacronismes. Encara es parla de l'espardenya de plàstic del Gladiator.

Un altre dada serà veure si hi ha escenes de batalles, d'animals i danses.

Com podeu veure, hi haurà feina per aquests joves llatinistes, si analitzen aquests aspectes. Si amb el seu anàlisi, descobreixen aspectes de la mitologia, la història i les formes de vida de l'antiguitat, podrem felicitar-nos.