Un model d'alumnat?...

Si ens creiem que actualment hi ha escoles inclusives, voleu dir que aquestes escoles  haurien de projectar un model d'alumnat ?... No creieu que qualsevol model n'exclou d'altres, i això fa pensar en una escola exclusiva?... 

Per endegar l'educació per a tothom, tenint en compte la diversitat, seria molt saludable no seguir l'estela dels models. Un pot dir que els models són com fites a on volem arribar, però aquest és un greu error, que es comet en molts llocs de la societat i que produeix molta infelicitat. 

Si volem arribar a un model, vivim acceptant que no ens agradem, que ens emmirallem en un altre, i això no ens deixarà fruir de qui realment som i del present. Ens sentirem dividits entre el que som i el que voldríem ser. Aquí hi ha el gran error. Un s'ha d'estimar amb força tal i com és, no dividir-se en imatges, i fruir la vida al màxim. Som únics al món i aquesta és la gran meravella. Sent com som, podem fer grans coses.

Per tant, penso que les escoles no haurien de transitar cap a uns models. Cal viure en el que som i treballar tal i com som. 

Vindran molts alumnes en el futur amb característiques ben variades. L'escola inclusiva, si existeix, els hauria d'acceptar i rebre tal i com són, respectant la seva personalitat i fent-los treballar amb aquesta. Molts nens avui dia són medicats perquè rendeixin més... Algú els està usurpant la seva manera de ser i el seu temps. Imagineu fins a on arriba el materialisme d'aquesta societat.

En el futur els estudiants seran ben diferents dels models que potser a alguns els agradaria. Perquè ells són lliures d'elegir com són i cap a on volen anar. Tots estarem d'acord  que volem gent responsable, que pensi per ella mateixa... Però ben mirat, la maduresa arriba amb els anys i no cal que formi part de cap tipus d'alumne, es pot sumar a les diversitats de caràcters que formen el món, i que haurien de sortir d'una escola inclusiva. Aquesta no pot posar cap adjectiu a ningú; l'etiquetatge, l'ideal, inevitablement porta a l'exclusió.

De la gamificació o l'efecte enlluernador de l'anglès.

Ja fa uns anys que el món de l'empresa s'ha anat omplint d'anglicismes per a designar conceptes que podrien tenir el seu nom en català. El que passa és que per a l'empresa vesteix més apropiar- se del mot anglès i de tot el muntatge que l'envolta, inclosos els ideòlegs americans que hi puguin haver darrere. Fent això li sembla que innova, que és moderna. Però em sembla que l'únic que ha fet és crear un bonic aparador per atraure clients.

És una llàstima que un entorn que hauria de ser ferm com l'educatiu, ja que és el camp d'on pugen els plançons, aquest també hagi sucumbit a l'anglicisme i a les modes que l'acompanyen. Em refereixo a l'última cirereta del pastís anomenada gamificació. Mot que no recull el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.

S'entén per gamificació treballar per assolir uns objectius a través del joc, o amb uns components del joc com pot ser la recompensa amb punts. La paraula vé de l'anglesa game. 

Proposo que ens fixem en l'opció que ve del llatí, ja que és nostra. Partiríem de l'ètim ludus i d'aquí formem la paraula ludificació, que també s'ha usat per a referir-se a l'actitud lúdica d'afrontar o orientar el treball.

Sabíeu que els romans de l'escola en deien ludo?... I en deurien dir així perquè l'ensenyament era activitat dirigida als més joves, relacionada amb els jocs d'aquests. Si ja els romans de l'escola en deien ludus, no creieu que estem descobrint la sopa d'all, emocionant-nos tant per aquesta nova tendència de la ludificació? Ai, perdoneu,...que potser us agrada més gamificació...

A moltes classes de llengua ja fa anys que s'organitzen campionats de sintaxi o de lletrejar paraules. Com en l'ensenyament de llengües estrangeres, que des de sempre s'hi han aplicat activitats lúdiques. Les millors dinàmiques les he après com a alumne d'anglès o francès.Trobo que jugant s'aprèn amb gust, però no se m'hauria acudit mai que això hagués de comportar tota una filosofia de l'ensenyament que s'hagués d'aprendre en tallers i simposis.

Em fa l'efecte que cada cop més hi ha qui viu de vendre grans idees amb nom anglès, of course, que impacten per semblar molt noves, però que no contenen altres idees que les que sempre s'han portat a terme.

Per tot això, penso que seria bo que l'escola no piqués tan ràpid l'ham d'aquests nous corrents i valorés amb més perspectiva les propostes. M'agradaria que els centres educatius tinguessin personalitat i criteri propis. Que sabessin valorar tot el que s'ha fet en els seu passat, en la seva història. Del contrari, la comunitat educativa serà un vaixell endut per les onades, sempre mogut a batzegades per les modes.