Una cistella de préssecs.

Asseguts a l'ombra del presseguer, parlem dels inicis dels esports, de com van aparèixer a la societat. La paraula deport, que trobem ja en texts medievals, es refereix a l'oci, al temps lliure, a la diversió ... Així ho veiem, per exemple, en les paraules de la Crònica de Pere IV, on es diu ..."Nostres vassalls amb grans alegries, cants e deports passaren tota aquella nit".

Una manera de passar l'estona i de cuidar, a la vegada, la salut, és l'exercici a l'aire lliure. Al segle XIX, en plena època industrial, es pensa a fer un retorn a la natura, i en un espai exterior sorgeixen molts esports, inventats la gran majoria pels britànics: el tennis, el futbol, el criquet, el croquet... Hi ha una excepció i és el bàsquet. 

El Basquetbol, o joc de la cistella, va néixer de la comesa d'un professor d'educació física que els seus alumnes aprofitessin un espai interior i fessin exercici allí dins. El professor esmentat tingué la pensada de penjar unes cistelles de préssecs a cada extrem d'un gimnàs. Els jugadors havien de defensar la seva cistella i intentar d'introduir la pilota a la cistella contrària. Hi havia uns encarregats que tombaven la cistella quan la pilota havia entrat. Parlem del mestre canadenc James Nasmith. A partir que algú, en algun moment, se li acudí de foradar per baix la cistella perquè la bola caigués sola, aquest joc va començar a evolucionar, a millorar fins a esdevenir el que és avui.

A mi em sembla que el més important és fruir del joc, independentment dels resultats. Els especialistes diuen que un bon equip ha de reunir tres aspectes: voluntat lúdica, esforç i competència. 

Crec que si un jugador surt a passar-ho bé, sumarà també competència i esforç. Qui és el qui no vol guanyar en un joc?...Perquè és del que es tracta, de jugar, i, malauradament, sovint ens n'oblidem. No cal dir en l'àmbit professional, on hi ha tants interessos econòmics. També ho fa la competència que regna en la societat actual. És lamentable quan veus aquells pares de dissabtes o diumenge, enfervorits, que criden barbaritats contra els equips i els àrbitres pensant-se que el seu fill/a pot ser un geni de la pilota... 

Massa interessos llunyans al que realment podria ser l'activitat, un camp d'amistat i de millorament de relacions entre persones, d'integració. I pensar que en el bàsquet tot va venir d'unes humils cistelles de préssecs!... Les persones avui dia tendim a complicar massa les coses, no us sembla?...

La invasió dels barbarismes.

És sabut que les paraules d'altres llengües han anat entrant al nostre lèxic, el fet és consubstancial a la vida, al moviment de les persones, a les emigracions i a les immigracions, al comerç, als avenços tecnològics... Amb l'ús d'internet els contactes amb el món anglosaxó s'han intensificat, i ara podríem parlar d'un ús ampli d'anglicismes.

L'altre dia vam fer un exercici a classe que consistia a fer una llista de manlleus que provinguessin de l'anglès i que els alumnes escoltessin sovint o els veiessin escrits. Sense massa esforç va anar sortint una llista que fou nombrosa i que omplí la pissarra.

Un devessall de mots com snowboard, skate, selfie, smartphone, flashmob, wiffi, mouse, pendrive, book-tràiler..., manlleus recents, també en van dir d'antics i que en molts casos ja han estat adaptats a la nostra ortografia com pírcing, quètxup, esmòquing, futbol...

Els manlleus lingüístics poden ser necessaris quan en la nostra llengua, llengua d'arribada, costa trobar un mot per al significat que ens arriba de la llengua de partida. Hem de pensar que una llengua vol dir una manera de pensar i de veure el món. Per això a vegades es fa artificiós forçar una alternativa.

En l'exercici de cerca d'anglicismes, els nois i noies es van adonar de l'explosió d'adopcions noves que estem vivint avui. D'aquestes desconeixem si amb el temps formaran part del cos lèxic del català, si les adaptarem a la nostra ortografia o les mantindrem amb la forma amb què ens han arribat. 

El més important és que hi hagi un criteri d'ús dels mots arribats a la llengua. Dels mots trobats i inscrits a la llista de la pissarra vam intentar fer una divisió: aquells dels quals en podríem prescindir (els mal anomenats barbarismes: container, sponsor, airbag, e-mail, hardware, resort, router, share, snowboarding..) atès que tenim alternatives pròpies a la nostra llengua, i aquells que podríem adoptar per manca d'alternatives. 

Hi ha casos en què una realitat és única d'un país i es fa difícil trobar-ne l'alternativa pròpia, són els anomenats xenismes. Serien casos com per exemple ikastola ( l'escola que ensenya en basc) o geisha, ( la jove educada en la conversa i l'art de servir el te al Japó). N'hi ha més d'aquest tipus. O en els casos dels mots tècnics, pertanyents a una disciplina, en què els científics acorden el nom en anglès per millorar la comunicació. 

En els casos en què la llengua pròpia ha generat alternatives,seria bo d'usar-les. Deixar de fer-ho pot portar a una pèrdua d'espais d'aquesta llengua, a una substitució lingüística, i, en aquest cas, seria per una qüestió d'imatge, de creure que alguns mots forans connoten modernitat, de mostrar com d'immersos estem en l'ús de la llengua anglesa. Seria de desitjar no caure en aquest error, ja que,acordant que és necessari conèixer llengües per viatjar i entendre's amb la gent, també és important i necessari donar a conèixer la riquesa de la llengua pròpia.