La invasió dels barbarismes.

És sabut que les paraules d'altres llengües han anat entrant al nostre lèxic, el fet és consubstancial a la vida, al moviment de les persones, a les emigracions i a les immigracions, al comerç, als avenços tecnològics... Amb l'ús d'internet els contactes amb el món anglosaxó s'han intensificat, i ara podríem parlar d'un ús ampli d'anglicismes.

L'altre dia vam fer un exercici a classe que consistia a fer una llista de manlleus que provinguessin de l'anglès i que els alumnes escoltessin sovint o els veiessin escrits. Sense massa esforç va anar sortint una llista que fou nombrosa i que omplí la pissarra.

Un devessall de mots com snowboard, skate, selfie, smartphone, flashmob, wiffi, mouse, pendrive, book-tràiler..., manlleus recents, també en van dir d'antics i que en molts casos ja han estat adaptats a la nostra ortografia com pírcing, quètxup, esmòquing, futbol...

Els manlleus lingüístics poden ser necessaris quan en la nostra llengua, llengua d'arribada, costa trobar un mot per al significat que ens arriba de la llengua de partida. Hem de pensar que una llengua vol dir una manera de pensar i de veure el món. Per això a vegades es fa artificiós forçar una alternativa.

En l'exercici de cerca d'anglicismes, els nois i noies es van adonar de l'explosió d'adopcions noves que estem vivint avui. D'aquestes desconeixem si amb el temps formaran part del cos lèxic del català, si les adaptarem a la nostra ortografia o les mantindrem amb la forma amb què ens han arribat. 

El més important és que hi hagi un criteri d'ús dels mots arribats a la llengua. Dels mots trobats i inscrits a la llista de la pissarra vam intentar fer una divisió: aquells dels quals en podríem prescindir (els mal anomenats barbarismes: container, sponsor, airbag, e-mail, hardware, resort, router, share, snowboarding..) atès que tenim alternatives pròpies a la nostra llengua, i aquells que podríem adoptar per manca d'alternatives. 

Hi ha casos en què una realitat és única d'un país i es fa difícil trobar-ne l'alternativa pròpia, són els anomenats xenismes. Serien casos com per exemple ikastola ( l'escola que ensenya en basc) o geisha, ( la jove educada en la conversa i l'art de servir el te al Japó). N'hi ha més d'aquest tipus. O en els casos dels mots tècnics, pertanyents a una disciplina, en què els científics acorden el nom en anglès per millorar la comunicació. 

En els casos en què la llengua pròpia ha generat alternatives,seria bo d'usar-les. Deixar de fer-ho pot portar a una pèrdua d'espais d'aquesta llengua, a una substitució lingüística, i, en aquest cas, seria per una qüestió d'imatge, de creure que alguns mots forans connoten modernitat, de mostrar com d'immersos estem en l'ús de la llengua anglesa. Seria de desitjar no caure en aquest error, ja que,acordant que és necessari conèixer llengües per viatjar i entendre's amb la gent, també és important i necessari donar a conèixer la riquesa de la llengua pròpia.