El pretèrit imperfecte.

 

Hi ha una tipologia d'alumne que hom considera perfeccionista. Aquell que trobaràs allargant el temps límit d'un examen perquè cerca la millor expressió per a un concepte, el qui et diu si pot passar a net un text, o el qui retarda l'entrega d'un treball perquè no troba el definitiu. Com deia Salvador Espriu, l'obra s'està sempre fent, en procés. I és a partir d'aquesta idea que podem acceptar la imperfecció.

Amb l'ambició de cercar la millor versió d'un treball, ens hi podem passar hores, dies o setmanes, retocant-lo. És bo que sigui així: que tota idea comporti un esforç. Però arriba un moment en què hem de parar, ja sigui pel cansament o pel límit del calendari.Llavors hem d'acordar que l'hem acabat; que és, en aquell instant precís, una obra tancada. Aquell treball serà la nostra millor versió possible, perquè li haurem lliurat el nostre bé més preuat: el temps. 

L'acció de fer és un present continu que comporta el gaudi de la concentració. És quan la ment realment descansa. Tot i així, el "fer" és imperfecte per essència, perquè el límit és una decisió arbitrària i sempre podria existir una resolució millor. La factura final serà fruit d'aquest trànsit, i és aquí on hem de mesurar el mèrit. 

Quan mirem enrere i retrobem un treball antic, recordem l'acció, el moviment i l'esforç: aquell present imperfet a la recerca de la bona obra que ara, finalment, ja esdevé pretèrit.

Aplicar a universitats?

 Quan nosaltres abans volíem anar a estudiar a una universitat havíem de fer una sol·licitud d'admissió, o una inscripció. Des de fa un temps sento una manera de referir-se a aquest acte important en la vida d'un jove que em crida molt l'atenció. La majoria d'alumnes al meu institut sinó tots, i de professors també, la diuen, i és aquesta: "Està aplicant a dues universitats europees, una d'Amsterdam i una altra de Londres." Aplicar?... 

Aplicar és l'acció de sotmetre una superfície a una substància líquida, per exemple: "Aplica-li a la fusta aquest producte de neteja, que duu un oli molt beneficiós." O l'acció de portar a terme una metodologia de treball a un grup que no la coneix: "Hansi Flick ha aplicat la seva disciplina germànica a l'equip". Però per a referir-nos a sol·licitar l'ingrés i l'admissió a una institució educativa farem servir aquest terme?...Em sembla que aquí ens hem saltat, un cop més, les opcions de la nostra llengua per a passar a usar-ne les d'una altra.

I, en efecte, si busquem l'arrel de l'ús d'"aplicar a una universitat", la trobarem als impresos o a les inscripcions telemàtiques que usen els nostres alumnes per a inscriure's a les universitats forànies, formularis que són tots en anglès. Apply to a university. Aquest ús genuí de l'anglès patina quan l'usem en la nostra llengua per a referir-nos a la sol·licitud. 

Per tant, ens trobem davant d'un calc semàntic de l'anglès. Segurament els nostres alumnes també segueixen pàgines webs de contingut educatiu anglosaxó en què apareix la forma apply to. Ens trobem, doncs, davant d'un vocable més de la terminologia globalitzada.

D'altra banda, hi ha un altre factor que afavoreix aquesta expressió anglesa, i és l'economia del llenguatge, dir "apply to" és molt més ràpid que dir presentar la sol·licitud a, i, en una època en què guanya la velocitat, s'adapten les paraules curtes, els calcs semàntics, en aquest cas.

Curiosament la paraula anglesa apply prové del llatí, de la paraula antiga francesa aplier, la diferència és que en l'anglès l'expessió ha fet una derivació del seu ús semàntic. En llatí, applicare significava "plegar una cosa sobre una altra o apropar-la fins que s'uneixi". L'anglés l'ha convertit en la forma de la sol·licitud.

Avui, doncs, ja tenim un anglicisme més a desmantellar, pel bé de la nostra llengua i cultura. Què us sembla? Ho fem?

Malgrat tot, cal entendre que molts d'aquests alumnes l'usen perquè miren cap a universitats d'altres contrades. Però, això sí, no fan l'esforç quan parlen en català, d'usar l'expressió genuïna, i sense filtre, se'ls cola l'anglicisme. En aquesta societat globalitzada, hauríem de reaccionar amb contundència si ens trobéssim l'expressió en un formulari per a entrar a la Universitat de Barcelona.