Dos monòlegs, un encontre.

Treballant el teatre, hem escrit amb el curs de tercer d'ESO uns monòlegs i uns personatges amb els seus backgrounds. Després hem escrit els noms dels dramaturgs en petits papers i l'atzar ha provocat que s'aparellessin per provocar un encontre dels personatges solitaris en una nova escena. Calia pensar què els podria unir, quina situació podria fer que interactuessin. Aquí van un parell de les trobades atzaroses.

HISTÒRIES DE METRO

Metro de París

(La Juliet estava asseguda al vagó del metro, observant  tots el passatgers, quan, de sobte, va asseure's davant seu un noi jove amb un gran somriure.)

JULIET: (somrient, i amb una veu amable) Ostres! Algú que no ha agafat el mòbil... Quin somriure que portes, no?

GEORGE: (mirant-la, li torna el somriure) No tots tenim telèfon mòbil en aquest món... (li aparta la mirada i observa els altres passatgers.)

JULIET: Ja, però és estrany trobar-ne... Veus! En aquest vagó tots estan parlant pel telèfon.

GEORGE: Cert, tens raó. És una mica trist...

JULIET: Tu també observes la gent quan vas en metro? He descobert que és molt divertit.. (deixa anar una rialla).

GEORGE: Sí, de fet m'agrada imaginar les històries de la gent que m'envolta.

JULIET: (sorpresa i amb energia) De veritat?! Jo també ho faig això!

GEORGE: Doncs mira, ja tenim dues coses en comú; no agafem el mòbil i tenim la imaginació dels nens !...

JULIET: Deixa'm endevinar... avui has aconseguit quelcom que volies... sembles molt feliç!

GEORGE: Doncs no vas molt desencaminada!... Sempre havia volgut tenir un gos, però avui m’he adonat que no tot són avantatges... això de recollir excrements no em fa molta gràcia...

JULIET: ( riu) és que quan creixem veiem que no tot és fàcil i acceptem la realitat tal i com és... si no estàs disposat a acceptar les conseqüències, potser és que només era un caprici de la infància...

GEORGE: (diu pensarós) Pot ser... (canviant el to, fent broma) Ja t'assembles a la meva mare!

JULIET: (li va clavar els ulls seriosa, i després va riure).

GEORGE: I la teva història?...

JULIET: Simplement, m'he adonat que la gent no veu el que té al voltant i no aprecia els moments de tranquil·litat...

GEORGE: Això sona molt filosòfic... no?

JULIET: ( riu) Per exemple, aquesta estona al metro... mentre podrien estar fent amics i coneixent altres vivències i opinions interessants, es limiten a ser davant d'una pantalla.

GEORGE: Tens tota la raó.

JULIET: Evident....

(Riuen els dos)

(Se sent la veu de megafonia; següent parada, Glòries)

GEORGE: Aquesta és la meva parada... fins aquí he arribat.

JULIET: Ha estat un plaer parlar compartir l'estona amb algú que valora el temps i el sentit de la vida.

GEORGE: Espero que ens tornem a trobar.

JULIET: El mateix dic. Adéu! (diu adéu amb la mà)

GEORGE: Adéu.

(En George baixa del vagó mentre la Juliet el segueix amb la mirada. De sobte un mar de gent entra al metro, i els dos nois segueixen amb el seu camí. Des d'aquell dia, sense planejar-ho, es trobaven una vegada a la setmana, i durant cinc parades, compartien la imaginació i la il·lusió com quan eren petits.)

IRENE MARTÍN     /    CARLOS RODRÍGUEZ

SENSE TÍTOL

Place des Vosges, París.

(Un jove d'uns vint anys va passejant per una plaça, pensant en les seves coses, cap cot, mentre un home vell està assegut al banc, donant de menjar als coloms de la plaça, i l'home vell en veure al noi, s'aixeca i li pregunta què li passa.)

VELL: Està bé, jove?

JOVE: Sí, sí. Gràcies.

VELL: Jove, amb aquesta cara no pot estar bé. Digui'm el que li passa i el podré ajudar.

JOVE: (Sospirant) D'acord. Li diré què em passa. M'han dit que em necessiten per fer un viatge que no m'inspira gaire confiança.

VELL: Miri, jove, ningú no li pot obligar a fer res.

JOVE: Ja ho sé. Però si no ho faig, puc perdre l'oportunitat de la meva vida.

VELL: Escolti, si aquest viatge significa tant, faci-lo. Però si sent que en algun moment la seva vida corre perill, no el faci. (Sospirant) Quan jo era jove, em van obligar a fer un viatge al qual tots els homes de la mateixa edat s'hi veien obligats. Aquest viatge era la mili, i si li sóc sincer, no l'hagués fet mai aquest viatge.

JOVE: I com va suportar tants dies?

(El jove s'ha cansat d'estar dret i sense estar tant cap cot, s'asseu al costat del vell, es treu un tros de pa de la butxaca i es posa a donar de menjar als coloms abans de seguir escoltant.)

VELL: Bona pregunta, jove. Jo tampoc tinc resposta. Però, li puc dir, de bon tros, que si sap que aquest viatge li portarà tants maldecaps, no el faci. De tota manera,  a la mili vaig aprendre molt, i mai oblidaré aquells dies, tot i que no fossin del tot bons. Si creus que els avantatges pesen més que els desavantatges, s'hi ha de llançar. De les novetats no se sap mai què en pot sorgir.

JOVE: Deixem de parlar de mi, i vostè?

VELL: Ja fa temps que ningú em pregunta res. Jo només sóc un vianant que dóna de menjar als coloms.

JOVE: No crec que només sigui això. És impossible que no tingui amics, o família.

VELL: D'això fa temps que no me'n queda. Ho vaig perdre tot a la guerra. Abans de la mili va ser l'última vegada que els vaig veure. I els companys que tenia a la mili van ser els últims amics que em van quedar, però vivíem massa lluny. Encara me'n recordo de la broma que li vam fer al sergent. Però això és una altra història. Ara només em queden metges, pastilles i els coloms.

JOVE: Doncs ara ja té  un més, almenys abans que me'n vagi, em fa llàstima que l'hagi de deixar, però encara falta bastant per al viatge, tant per la decisió com per marxar.

(L'home ajuda el vell a aixecar-se i se'n van els dos a prendre un cafè)


RAFEL  BRAU /  ESTEVE CORBERA