El món actua com ha d'actuar...

El text proposat es tracta d'una poesia, ja que el seu contingut està disposat en vint-i-un versos d'art major, encara que notem que no segueix una mètrica determinada; s'observen versos de deu síl·labes i d'onze, però no hi ha una alternança regular d'aquests, si bé en començar sí que hi ha aquesta alternança ( Dels versos 1 al 6). 

Aquest text pertany a un llibre intitulat L'ombra queixalada i el seu autor és en Roc Casagran, autor sabadellenc que va guanyar el premi de poesia Parc Taulí l'any 2010 amb aquesta obra, publicada per Pagès Editors. És, per tant, probable que el lloc d'origen del text sigui la ciutat de Sabadell i també sigui l'espai del qual parla el poema.

El text conté un vocabulari molt entenedor i familiar. Per exemple, empra el verb currar, per treballar ( vers 16, la lluna curra). Podríem dir que hi ha una profusió de verbs en present, ja que el poema vindria a ser de caire narratiu, en explicar el que succeeix de nit en una ciutat, les accions que van fent diferents personatges en el mateix moment. ( un vell s'ofega, hi ha metges que fan guàrdia, (v.5); estudiants mediocres estudien, (v.7);  dos ex-desconeguts copulen àvids, (v.10); les rates es parteixen les deixalles, (v.11)...). Percebrem un univers ben viu i acolorit, com un mosaic, amb els noms que hi van apareixent, repartits entre actors o personatges, en alguns casos amb noms d'oficis ( hi ha metges que fan guàrdia, (v.5); passa el camió dels escombriaires, (v.9). 

També cal destacar el lèxic referit a la nit, que és el temps del poema: Els fanals il·luminen (v.4); tanquen els bars ( v.9); un dorm en un caixer (v.12); els despertadors passen l'estona i fan temps en silenci (v.14-15); la lluna curra (v.16)...

En tot el poema hi ha, doncs, una successió de verbs d'acció, la qual cosa fa que el text sigui molt dinàmic, i pocs verbs de descripció. Només apareix el verb ésser dues vegades. Una al començament del poema, quan diu  de vegades és de nit i el món actua, i quan es refereix al color del cel, fosc, (v.1-3). Aquest contrast entre tants verbs d'acció i només dos verbs ésser a l'inici i final, fan créixer la importància de les accions nocturnes, la singularitat de totes elles en un entorn que ja imaginem quiet i callat, de la nit.

També cal esmentar que els adjectius són escassos, malgrat que el text ens ofereix un retrat realista de la ciutat. L'autor opta per desplegar les accions dels seus personatges. Només comptem sis adjectius, dos d'aquests com a complements predicatius a Romeo somia trist (v.6) i a dos ex-desconeguts copulen àvids (v.10); la resta la trobem en el cel és fosc (v.3) , com a contextualització; estudiants mediocres estudien (v.7), èmfasi de repetició; escombriaires verds (v.9); bufa un vent fràgil, descripció d'element de la natura (v.14).

Com ja hem dit més a dalt, el poema té el seu espai en la ciutat nocturna i fa una narració sobre els personatges de la nit. ( Del vers 2 al 19, per exemple: un dorm en un caixer, un avi s'aixeca a pixar...v.12-13). A l'inici del poema, ja es fa una declaració d'intencions del que dirà el text: de vegades és de nit i el món actua com ha d'actuar el món. Vindrà una successió de fets que transcorren durant aquest moment. Fins al vers 19. Aquí és quan es produeix un canvi. Conclou el poema, reprenent els versos de l'inici, de vegades és de nit i el món actua com ha d'actuar. I jo no dormo. Jo t'imagino de totes les formes que es pot imaginar si s'imagina ( v. 19-21). Aquí entenem què volia dir tota l'enumeració de fets.

El poema vol significar la singularitat en què viu l'enamorat.  El món actua com ha d'actuar, i menciona tota la tirallonga de fets habituals, quotidians, rutinaris de la nit. I després sense usar un connector d'adversitat, un però, sinó que enllaçant-ho com un fet més, amb una conjunció, apareix la veu poètica, el jo, declarant que no dorm i pensa en la persona amada. Mentre el món fa el que fa sempre, ell viu una experiència diferent, única.

Per tant, podríem dir que un dels temes del text seria l'excepcionalitat de l'estar enamorat, la singularitat de l'estat, que l'emparentaria molt bé amb les imatges de la tradició com el trobador, el vers Romeo somia trist en Julieta ( v.6), n'és un avís.

Pero trobaríem altres temes, com la solitud o la vulnerabilitat de les persones a la nit ( per exemple, un dorm en un caixer, un avi s'aixeca i va a pixar (v. 12-13). O el mateix narrador, que imagina aquella persona desitjada en la solitud de la seva habitació. L'aparició doble del jo en aquests versos del final dóna al poema una dimensió romàntica, com també la repetició del verb imaginar. El jo sol davant el misteri de la nit i la seva capacitat il·limitada d'imaginar.

El poema ens duria a pensar també en com es viu la nit a les grans ciutats, totes les petites històries que s'hi troben i la singularitat de cada individu. Ens porta a pensar en el desarrelament que poden arribar a sentir aquelles persones que marxen d'entorns rurals a la recerca d'oportunitats a una gran ciutat, on els referents no són tan clars com als pobles. Desarrelament i desorientació. És el que s'ha viscut en diferents èpoques històriques, a partir de la revolució industrial, i un dels temes principals de la pintura de Max Beckmann, dedicada en una part a l'alienació de l'home dins la ciutat.

Roc Casagran, com dèiem al principi de l'anàlisi, opta per un llenguatge fàcil i proper. Sens dubtes que així assoleix una comunicació més directa i aquesta pot ser un concepte a treballar en aquest poema, mitjançant els usos d'estil que utilitza.

Per començar crida l'atenció l'ús continuat de les personificacions. Al llarg del text, apareixen personatges que no són humans: la nevera rumia (v.3); les rates es parteixen les deixalles (v. 11); els despertadors passen l'estona i fan temps en silenci ( v.14-15); la lluna curra (v.16).  Pot ser que aquest recurs incrementi en el text la sensació de solitud o, ans al contrari, de companyia, o millor dit, de necessitat de companyia?...

Trobaríem també, no sabem si posades de manera intencionada o atzarosa, algunes aliteracions. Uns exemples els veiem en els següents versos: les rates es parteixen les deixalles (v.11); un dorm en un caixer, un avi s'aixeca (v.12). També en veiem d'aliteracions que contraposen sons sords amb sonors: i va a pixar, no hi ha cues al peatge (v.13); bufa un vent fràgil,...(v.14).

Comentarem també, referent a la manca de rima que ja hem mencionat abans, alguna asonància que es produeix en versos com, un vell s' ofega...( v. 5) i el següent, Romeo somia trist Julieta (v.6); o al vers, la lluna curra (v.16).

I el recurs més clar es l'enumeració que constitueix tot el poema. L'enumeració de fets que es van succeint en un mateix moment. I la repetició d'estructures sintàctiques simples: subjecte+ verb+ complement. Per exemple: la nevera rumia... ( v. 3); els fanals il·luminen perquè sí ( v.4); un vell s'ofega, hi ha metges que fan guàrdia (v.5) i així els altres versos. Com dèiem, aquest recurs accelera l'acció i fa la comunicació molt àgil, esdevenint exemples de l'actuació que fa el món, un concepte molt abstracte. Passem així de l'abstracció del món a una concreció rica i variada de la quotidianitat, que, després, servirà per donar relleu a la singularitat d'aquell que no està fent com l'habitual, és a dir, el jo poètic que es passa la nit en blanc i és el narrador de la nit urbana.

Roc Casagran ha participat en nombrosos recitals de poesia, sovint acompanyat de cantautors i, juntament amb la seva participació en mitjans de comunicació i publicacions d'opinió, tot fa del poeta un comunicador. Sobretot és així quan la poesia és dita davant d'un públic, tal i com de fet va néixer. La poesia era narració recitada i així és potser com podríem veure el poema comentat, amb el jo del narrador en la cloenda.

Aquest poema arriba molt fàcilment al lector, donades les tries de llengua que fa el seu autor: ús d'un lèxic a l'abast de qualsevol, estructures sintàctiques bàsiques, figures amables com la personificació d'objectes que propicien la proximitat amb un entorn, i una enumeració ràpida de fets.

Per acabar, direm que aquest poema té uns trets de la tradició literària com són la idea de la singularitat del fet d'estar enamorat, que ja els trobadors medievals cantaven en les seves balades. També observem el tema de la solitud emmarcat en la nit, que fa créixer el romanticisme del jo poètic i més quan aquest està encarat a un medi inabastable, que, ara ja no és una selva o un mar embravit, sinó els carrers d'una gran ciutat i els seus ruscs.

El poema té dues parts diferenciades: el transcórrer de la quotidianitat i la variació d'aquesta en l'insomni de l'enamorat, que és el punt de vista creatiu o literari. Mentre el món transcórre com sempre. ell imagina. És potser en aquest imaginari on ell pot trobar una identificació amb ell mateix i no sentir-se tan perdut en la despersonalització que representa la ciutat.

TOT VA BÉ (I ÉS DE NIT)

De vegades és de nit i el món actua

com ha d’actuar el món. Passen pocs cotxes,

la nevera rumia, el cel és fosc,

els fanals il·luminen perquè sí,

un vell s’ofega, hi ha metges que fan guàrdia,

Romeo somia trist en Julieta,

estudiants mediocres estudien

a darrera hora, passa el camió

d’escombriaires verds, tanquen els bars,

dos ex-desconeguts copulen àvids,

les rates es parteixen les deixalles,

un dorm en un caixer, un avi s’aixeca

i va a pixar, no hi ha cues al peatge,

bufa un vent fràgil, els despertadors

passen l’estona i fan temps en silenci,

la lluna curra, hi ha roba als terrats

i una tele apagada al menjador.

De vegades és de nit i el món actua

com ha d’actuar el món. I jo no dormo.

Jo t’imagino de totes les formes

que es pot imaginar si s’imagina.