El context en què apareix és al final de l'obra, quan Iseult viu una vida tranquil·la amb el rei Marc, però enyorant el seu amant. És al capítol XXX, L'orfraie et le chat-huant, en una d'aquelles estones d'avorriment a la cel·la, ella canta amb l'harpa el lai esmentat:
Un jour, en sa chambre, elle s'assied et, pour mieux songer à son ami, elle chante en s'accompagnant sur l'harpe un lai breton qui avait été composé par Tristan. Elle dit comment Guiron fut surprise et tué par le mari de la dame qu'il amait par-dessus toute chose, comment, par russe, le jaloux donna le coeur de Guiron à manger à sa femme et comme celle-ci en conçut une indicible douleur. La reine chante doucement; elle accorde sa voix à la harpe. Les mains sont belles, le poème est touchant et le ton grave.
Ens porta a mencionar el trobador Guillem de Cabestany i la seva cançó, d'on coneixíem aquesta cruel història.
Segurament aquestes llegendes es perden en l'obscuritat dels temps. L'autor anònim del Tristan et Iseult la deuria escoltar d'algun joglar, l'oralitat ens ha transmès moltes històries antigues. No sabem d'on la deuria treure en Guillem de Cabestany. Potser també la deuria llegir o escoltar.
El cas és que aquí, en Tristan et Iseult, trobem un exemple d'intertextualitat. En una obra literaria apareix una altra història reconeguda pels lectors.
També veuríem un exemple d'història que trsspassa els límits del seu temps. La llegenda del cor menjat ens segueix causant estupor i és perquè la passió amorosa perdura com a tema en qualsevol època. Quantes històries d'amor no es deuen estar produint en aquest mateix instant, quantes accions sublims, terribles o equivocades...
https://www.youtube.com/watch?v=5paGYTpHoIM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada