 |
| Imatge, Irene Martín. |
Un curs més, i ja en portem..., quants?...que hem llegit la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda. Em resisteixo a treure aquesta novel·la del programa del curs. Per què ho hauria de fer? És un tros de novel·la! Gosaria dir que és una de les millors que s'ha escrit en el nostre país. Una prova d'això són les moltes traduccions que s'hi han fet a altres llengües.
Cada any descobrim aspectes nous de la novel·la, els ulls observadors i nets de prejudicis dels joves lectors em fan adonar d'elements que conté el llibre en els quals no havia reparat. Després, les interpretacions que ells van donant, sens dubte, en cada curs, noves i interessants. Només per això ja val la pena la lectura. Però, a banda d'això, hi ha uns aspectes de la història que redescobrim amb aquesta lectura, sobre la nostra història propera i quotidiana, aquella història que ens poden explicar els nostres avis. Trobo que és necessari que els joves coneguin aquesta part de la història urbana, l'època de preguerra civil i postguerra, la gana que van passar els barcelonins, la por, la solitud i la indefensió davant dels canvis polítics.
També és interessant que descobreixin les relacions socials en aquells anys trenta, la situació de la dona, sotmesa a la voluntat del marit, però, malgrat així, treballant i lluitant per portar menjar a casa.La Colometa i el Quimet ens fan pensar en la parella que s'ha anat reproduint en la nostra societat. Ambdós poden ser el reflexe dels nostres avis.
Llegint la novel·la fem memòria de tradicions i costums molt propis de casa nostra. També, a voltes, ens endinsem en l'interessant i inquietant món rodoredià. En el seu estil indirecte lliure, fent discórrer els pensaments del jo al mateix nivell que la veu dels altres personatges. La velocitat del discurs es deu a això, i a la sintaxis senzilla. Un món que també és misteriós, ple de símbols, i amb moltes flors, les flors eren una passió de l'autora.
La novel·la és colpidora, és un retrat formidable de la dona lluitadora durant temps de guerra, la dona que no vol veure patir els seus fills i pensa, fins i tot, evitar-los la fam amb la mort, o quan opta per deixar el seu fill a una colònia de nens, perquè no té per alimentar-lo. Qui deia que la Colometa era una fleuma? De cap manera, sota una aparença a l'inici fràgil, descobrim una supervivent.
Quim, penso que aquesta novel.la és una obra atemporal. En la meva opinió, la millor de l'autora. Encara que també haig de reconèixer que he llegit pocs llibres d'ella. "Aloma", per exemple, també és un producte interessant. La presència de la dona en la narrativa de Rodoreda és essencial. Les dones són les autèntiques protagonistes de les seves històries. L'obra de Rodoreda té molt d'autobiogràfica. Si no m'equivoco, ella mateixa es va casar amb un oncle seu que li portava molts anys. Un matrimoni sense amor, i sempre més arrossegà una nàusea pessimista d'aquesta vida gris. La narració de Rodoreda és pessimista, trista, a voltes fatalista. Has d'estar animat per emprendre un llibre seu i que no t'afecti massa.
ResponEliminaEfectivament les dones de Rodoreda són unes supervivents perquè s'adapten a la dificultat d'un temps històric impossible o bé d'una relació personal sense alegria.