Jo entenc per èxit la capacitat de treballar amb alegria i viure segur de si mateix. M'encanta aquesta frase, la subscric del tot. És del pedagog A.S. Neill del qual estic rellegint aquest estiu Summerhill, l'escola on els nens entraven a les aules si els venia de gust, si no, podien dedicar-se a jugar. Jugar no és perdre el temps, significa la relació amb els altres, sentir la implicació en un objectiu, aprendre a guanyar i a perdre, i sobretot sentir-se un mateix i els propis sentiments.
M'agrada la filosofia de deixar que el jove creixi per ell mateix, que l'adult, carregat d'un passat, no li faci portar aquest a l'esquena. Penso que no hauríem d'empènyer-lo cap al camí que nosaltres triaríem, sinó empènyer-lo a que comenci a ser responsable triant ell el que vulgui fer i fer-li entendre que si s'equivoca aprèn a viure i sent tan joves com són... què té de dolent equivocar-se?
A Summerhill els nens s'engresquen en el joc, que no és un mer camí cap a l'aprenentatge, si no joc en si mateix. Després els joves senten que poden aprendre coses, senten la necessitat. Aleshores demanen què volen fer: dibuix, mecànica, fusteria, o altres activitats que tenen molt d'artesà. Es dóna absoluta prioritat a les tasques creatives. Explica A. S. Neill que hi havia nanos que de seguida entraven a l'aula per seguir un curs i, en canvi, n'hi havia que venien rebotats de males experiències educatives i podien tardar molt de temps a entrar a l'aula. Sembla idíl·lic, no? Avui dia que tot demana objectius ja, aquest deixar passar el temps respectant el sentir dels joves...Santa paciència! Hi hauria alguna escola que pogués fer avui dia un funcionament com aquest?
La idea de confiar en l'ésser humà ja de bon inici, quan creix, és una mostra de generositat lloable, que fa lloable el model de Summerhill. S'entén que alguns pares sentissin desconfiança davant d'una escola l'oferta de la qual és la llibertat, venint molts d'ells d'una tradició marcada en alguns casos per la carrera militar. El contrast era sens dubte massa brusc.
A. S. Neill explica que potser molts dels seus estudiants no segueixen gaire temps en l'àmbit acadèmic, però sí que és cert que tots acaben sent feliços desenvolupant tasques que els omplen. Aquesta felicitat fent una activitat que els agrada és el que els dóna la seguretat en ells mateixos, i és l'èxit de Summerhill: donar als nanos la possibilitat que es descobreixin ells mateixos i tirin endavant les seves pròpies ambicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada