Teu o meu no, de tots!...

Aquest alumne és teu?... Bé, és de tots, tu també li fas classe, no?... 

Aquest diàleg podria donar-se en una sala de professors.

Molt sovint, quan un company ens pregunta si aquell alumne és nostre, sabem que el que vindrà no ens agradarà gaire d'escoltar. A vegades, fins i tot, quan t'expliquen la barrabassada de l'alumne en qüestió, t'ho diuen aixecant el to de veu, com si l'esbronc que aquell professor li ha abocat a l'alumne continués ara dirigint-se al seu tutor, que ets tu. 

Certament, per sort, no tots els col·legues desprenen d'aquesta manera la informació, una vivència o experiència que és valuosa per al treball de la tutoria.

La comunicació entre nosaltres hauria de ser tranquil·la, havent agafat perspectiva dels fets ocorreguts a l'aula, i així poder fer arribar aquells fets al tutor  amb la màxima objectivitat possible. És d'aquesta manera que podem treballar amb reeiximent. A vegades caldria comptar fins a deu, abans no li comuniquem un esdeveniment de l'aula al company; i no omplir la nostra explicació de judicis nostres o d'un excés de retòrica que només embolica més la troca. Hauríem de ser clars i concisos, després d'haver-nos després dels nostres sentiments.

El tutor és qui parlarà segurament més vegades amb l'alumne i amb els seus pares, però els conflictes del dia a dia en cada matèria els hauríem de resoldre en equip.

Tots podem fer molt per als alumnes, siguem o no els seus tutors directes.

Parlaré a classe !

He visitat l'exposició del setanta-cinquè aniversari de la nostra escola, l'Isabel de Villena al Palau Robert de Barcelona. Sempre serà la nostra, per tot el que hi vam viure, experiències difícils i agradables com són les del créixer en la infantesa i l'adolescència. Però vam aprendre molt, sobretot vam aprendre a decidir, a pensar, a respectar l'altre i a arribar a la responsabilitat per compte propi, en un ambient de llibertat. 

El títol de l'exposició fa referència al càstig que en moltes escoles, durant el franquisme,  consistia a fer copiar cent vegades no parlaré a classe. El Villena deixava que els alumnes s'expressessin a classe, malgrat el crit mític de la Hall, la profe d'anglès, amb el seu "Shut up", phrasal verb que vam aprendre de seguida.

L'exposició m'ha remogut per dins. Han vingut molts i molts records. Hi ha fotos dels emplaçaments que va ocupar l'escola abans de l'edifici d'Esplugues. El Villena va ocupar, des de la seva fundació, unes torres escampades per Sarrià i Sant Gervasi. En aquestes hi tenia diferents etapes, des dels pàrvuls fins als batxillers. Quan es va crear el Villena nou a Esplugues,  alguns dels alumnes grans que havien estat a les cases antigues no volien seguir, deien que no seria el mateix sense aquells patis decadents de les cases noucentistes on havien crescut. No recordo gaire bé què en pensava jo, era petit i segurament anar a l'escola em feia mandra fos on fos.

Ha estat impactant veure en un expositor les bates que usàvem, les dels nois era molt lletja, de color marró, el meu pare deia que semblava la bata d'un magatzemista.

Hi sortien retrats dels mestres i professors, dels fundadors de l'escola, la Carme Serrallonga i el senyor Albert. Retrats dels nens i nenes jugant als patis de les torres.

És increïble la labor del Villena! Es funda l'escola l'any 39, quan s'instal·la en l'ensenyament el nacionalcatolicisme, i recupera el caràcter i els ideals de l'escola catalanista republicana, amb classes mixtes! Es veu que hi havia dos torres comunicades per una passarel·la, i quan havia de venir l'inspector franquista se'ls deia als alumnes que recordessin de parlar en castellà i els nois se'ls feia passar a l'edifici del costat.

L'amor a la nostra cultura i a la llengua que, en molts casos ja ens venia de casa, va fer-se ben sòlid a l'escola, on uns mestres de pedra picada ens van ensenyar deixant uns grans espais a la nostra curiositat. Sempre recordaré un carnestoltes que vam dedicar al món medieval, dedicat al senyor Albert, que era historiador, i ens vam disfressar tots d'època, seguint els gremis d'oficis i al pati vam recrear una fira.

Art de carrer al pati de l'escola.

En una escola a les afores de Gdansk, Szkola Sztuki i Rzemiosla, es trobaven alguns matins grafits a les parets que donaven al carrer. Es podien llegir com un fort crit de joventut de voler expressar-se, de voler crear. En aquell moment es vivia una onada artística al barri, i molts alumnes hi participaven.

L'equip dels professors va pensar en com canalitzar aquella febre creativa, calia treure el profit d'aquell fenomen, d'aquella acció. Perquè aquesta era una de les divises del centre.  

I se'ls va ocórrer de fer una activitat de grafits a dins de l'escola. Convertir l'expressió transgressora del carrer en motiu de treball col·lectiu a dins. El professor Aleksander explicava el següent a la trobada, l'anècdota d'un veí amic, el Martius. Aquest era el fruiter del barri. Sovint es trobava la seva furgoneta pintada de grafits, i va reconèixer que aquelles lletres llampants no quedaven pas malament, és més, les hi va deixar i no va tornar a pintar de blanc la seva furgoneta. 

El professor d'art, en Piotr, el del mostatxo nietzscheà i els "quevedos", va guiar aquesta activitat. Els professors de les altres matèries esperaven de bon matí els alumnes al pati amb els esprais, en un dia que no pujarien a les aules. 

Durant tot un dia van decorar amb acolorits dibuixos i lletres les parets grises dels patis de l'escola. Els esprais van seguir contorns de cares, van emplenar de colors figures, objectes, lletres... Els joves basquiats  van invertir molta energia i tothom es va expressar fent dibuixos i lemes. 

El resultat final feia patxoca, donant molt de color i expressivitat a l'escola. Professors i alumnes van trencar l'homogeneïtat de grisor i es van felicitar per haver contribuït plegats a millorar l'espai i les relacions entre ells.

Una escola nova i oberta als seus veïns.

Fa dies vaig llegir un article de Philippe Meirieu -https://quenoensperdinlesformes.blogspot.com.es/2016/07/els-7-malentesos-de-lescola-nova-segons.html?m=1- que esmentava set malentesos que es podien donar a propòsit d'uns postulats de l'escola nova, el moviment educatiu que vol dotar l'escola catalana d'un caràcter acordant amb els nous temps que vivim, amb una metodologia que no parcel·li els coneixements i emprengui treballs en projectes. Un tipus d'escola que voldria heretar l'estil de l'Institut Escola de la República, que era capdavanter en l'aprenentatge.

L'article em va cridar l'atenció en la menció que feia d'algunes escoles que han aplicat al llarg de la seva història mètodes que cuiden i escolten els alumnes. Parlava d'una escola, direm molt pragmàtica, del segle XIX- curiós, tenint en compte que volem una escola nova-, l'escola rural de Cecil Reddie. Vaig pensar que potser aquest pragmatisme ens aniria bé en el món de les paraules i les idees, en el qual molt sovint ens extraviem. L'Abbotsholme School, es deia la dita escola, a Derby, partia de les necessitats de les persones en la seva societat rural. 

Explica Meirieu que "els seus alumnes aprenien matemàtiques i ciències naturals per menar una granja, llengua per comprendre les instruccions dels utensilis agrícoles, llegir el diari local, escriure als clients i proveïdors..." Una escola que fornia els seus alumnes de les eines per a la vida que els envoltava. Una manera de construir partint del més proper i, probablement, no negant que, si en el futur, la persona conegués altres àmbits, ja podria volar cap a aquells, però havent guanyat abans una base que seria aplicable a la seva llar. 

La idea em sembla bastant bona, ja que segons el meu parer, els joves necessiten bases, en els rudiments de la llengua i la ciència i en aquest coneixement primari dirigit a un entorn. Amb els anys ja aniran creixent i expandint-se, llegiran, viatjaran...o no, decidiran quedar-se a casa seva. Facin el que facin, però, tindran una base que associaran al seu entorn, al seu poble i que els donarà seguretat i a la qual sempre podran recórrer.

Philippe Meirieu diu que "aquest sistema pot empobrir els alumnes confinant-los en un coneixement molt funcional que determina la necessitat de l'entorn." Segons la meva opinió, aquesta crítica obre la porta a la indefinició, tan pròpia dels temps que vivim. No es tracta d'empobrir, sinó de fornir els joves dels coneixements que tenen una aplicació a l'abast. A més a més, no crec que aquesta escola en cap moment negui la possibilitat de créixer del seu alumnat cap a altres camps del saber. Però els dóna una base orientada a la necessitat per encaminar les seves primeres passes.

Abbotsholme School proposa construir la casa pels fonaments, volent que els seus alumnes es sentin satisfets acomplint tasques que tenen un sentit en la seva societat. Per això han escollit uns objectius clars, i, en el seu cas, molt centrats en l'entorn.

Un nou projecte escolar, com el de l'escola nova 21, hauria de ser original per humil i hauria d'aclarir la seva activitat primordial; amb una de clara i engrescadora n'hi hauria prou. No ens hem de perdre un cop més en entelèquies. L'escola nova 21 podria començar per fer un apropament a l'entorn de l'escola, sigui rural o urbà, que, a més , tindria molt de sentit, ja que és el que moltes escoles estan intentant de fer amb els seus plans de centre. Obrir les portes a l'entorn és aprendre de la vida, i representa un bon antídot contra aquesta societat global i pretensiosa en què predomina la inconsistència i el postís.

Un model d'alumnat?...

Si ens creiem que actualment hi ha escoles inclusives, voleu dir que aquestes escoles  haurien de projectar un model d'alumnat ?... No creieu que qualsevol model n'exclou d'altres, i això fa pensar en una escola exclusiva?... 

Per endegar l'educació per a tothom, tenint en compte la diversitat, seria molt saludable no seguir l'estela dels models. Un pot dir que els models són com fites a on volem arribar, però aquest és un greu error, que es comet en molts llocs de la societat i que produeix molta infelicitat. 

Si volem arribar a un model, vivim acceptant que no ens agradem, que ens emmirallem en un altre, i això no ens deixarà fruir de qui realment som i del present. Ens sentirem dividits entre el que som i el que voldríem ser. Aquí hi ha el gran error. Un s'ha d'estimar amb força tal i com és, no dividir-se en imatges, i fruir la vida al màxim. Som únics al món i aquesta és la gran meravella. Sent com som, podem fer grans coses.

Per tant, penso que les escoles no haurien de transitar cap a uns models. Cal viure en el que som i treballar tal i com som. 

Vindran molts alumnes en el futur amb característiques ben variades. L'escola inclusiva, si existeix, els hauria d'acceptar i rebre tal i com són, respectant la seva personalitat i fent-los treballar amb aquesta. Molts nens avui dia són medicats perquè rendeixin més... Algú els està usurpant la seva manera de ser i el seu temps. Imagineu fins a on arriba el materialisme d'aquesta societat.

En el futur els estudiants seran ben diferents dels models que potser a alguns els agradaria. Perquè ells són lliures d'elegir com són i cap a on volen anar. Tots estarem d'acord  que volem gent responsable, que pensi per ella mateixa... Però ben mirat, la maduresa arriba amb els anys i no cal que formi part de cap tipus d'alumne, es pot sumar a les diversitats de caràcters que formen el món, i que haurien de sortir d'una escola inclusiva. Aquesta no pot posar cap adjectiu a ningú; l'etiquetatge, l'ideal, inevitablement porta a l'exclusió.

De la gamificació o l'efecte enlluernador de l'anglès.

Ja fa uns anys que el món de l'empresa s'ha anat omplint d'anglicismes per a designar conceptes que podrien tenir el seu nom en català. El que passa és que per a l'empresa vesteix més apropiar- se del mot anglès i de tot el muntatge que l'envolta, inclosos els ideòlegs americans que hi puguin haver darrere. Fent això li sembla que innova, que és moderna. Però em sembla que l'únic que ha fet és crear un bonic aparador per atraure clients.

És una llàstima que un entorn que hauria de ser ferm com l'educatiu, ja que és el camp d'on pugen els plançons, aquest també hagi sucumbit a l'anglicisme i a les modes que l'acompanyen. Em refereixo a l'última cirereta del pastís anomenada gamificació. Mot que no recull el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.

S'entén per gamificació treballar per assolir uns objectius a través del joc, o amb uns components del joc com pot ser la recompensa amb punts. La paraula vé de l'anglesa game. 

Proposo que ens fixem en l'opció que ve del llatí, ja que és nostra. Partiríem de l'ètim ludus i d'aquí formem la paraula ludificació, que també s'ha usat per a referir-se a l'actitud lúdica d'afrontar o orientar el treball.

Sabíeu que els romans de l'escola en deien ludo?... I en deurien dir així perquè l'ensenyament era activitat dirigida als més joves, relacionada amb els jocs d'aquests. Si ja els romans de l'escola en deien ludus, no creieu que estem descobrint la sopa d'all, emocionant-nos tant per aquesta nova tendència de la ludificació? Ai, perdoneu,...que potser us agrada més gamificació...

A moltes classes de llengua ja fa anys que s'organitzen campionats de sintaxi o de lletrejar paraules. Com en l'ensenyament de llengües estrangeres, que des de sempre s'hi han aplicat activitats lúdiques. Les millors dinàmiques les he après com a alumne d'anglès o francès.Trobo que jugant s'aprèn amb gust, però no se m'hauria acudit mai que això hagués de comportar tota una filosofia de l'ensenyament que s'hagués d'aprendre en tallers i simposis.

Em fa l'efecte que cada cop més hi ha qui viu de vendre grans idees amb nom anglès, of course, que impacten per semblar molt noves, però que no contenen altres idees que les que sempre s'han portat a terme.

Per tot això, penso que seria bo que l'escola no piqués tan ràpid l'ham d'aquests nous corrents i valorés amb més perspectiva les propostes. M'agradaria que els centres educatius tinguessin personalitat i criteri propis. Que sabessin valorar tot el que s'ha fet en els seu passat, en la seva història. Del contrari, la comunitat educativa serà un vaixell endut per les onades, sempre mogut a batzegades per les modes.

Kendama

Fa uns dies, en el lapse d'una classe a una altra, un alumne es distreia amb una joguina de la meva infantesa.

La joguina és ben senzilla, i de la senzillesa sorgeix el màxim entreteniment. Es tracta d'un mànec, que pot ser més ornamentat o menys, que s'aprima en el seu extrem superior i d'una corda que, lligada al mànec, subjecta una bola. 

El joc consisteix en que la bola pengi del cordill i amb el mànec la impulsem cap amunt per tal de fer encaixar la punta del mànec al forat de la bola. És un joc d'atenció, en què no valen les precipitacions.

Recordo que a casa en teníem una el mànec de la qual representava un mexicà i la bola, en aquell cas, era el seu barret. 

Li vaig dir a l'alumne que jo hi havia jugat feia una colla d'anys, i que si em deixava provar-la. Ell hi accedí amablement. Vaig fer uns quants intents, vaig estar a punt d'encertar-la.

No recordava el nom de la joguina, de fet crec que no li dèiem de cap manera, i li vaig preguntar a l'alumne si en coneixia el seu nom. Kendama, em va respondre, és japonesa. Desconeixia totalment aquesta procedència. 

He cercat informació sobre la joguina i es veu que té el seu origen a França, entre els segles XVI i XVII, on rep el nom de Bilboquet. Els infants de la burgesia il·lustrada i els mateixos il.lustrats desvagats deurien passar les hores mortes intentant pescar la bola. Es veu que per la ruta de la seda, va arribar al Japó cap al segle XVIII. Ara els japonesos deuen haver trobat un bon motiu per engegar un altre negoci?...

Avui ja eren uns quants els alumnes que portaven les seves kendames o bilboquets. Com s'escampen les modes! Qui ho havia de dir!...La baldufa i el io-io ja són uns clàssics de cada any i tornen per aquestes dates, però les kendames, i les anomeno així perquè no sé com es deuen dir en català, han estat una novetat. Benvingudes totes les alternatives als smartphones!, que també vénen del Japó. A veure si ara també haurem de prohibir les kendames! No crec que s'arribi a tal extrem...

A la primavera tot reneix, tot passa i tot torna, les estacions i les joguines dels joves.

El camí de demà cap a l'escola.

Un pare passeja un diumenge amb el seu fill pel parc. El nen va amb bicicleta. Aquest es queixa que demà no vol anar a l'escola, perquè diu que alguns professors són molt estirats i no els responen bé, ni a ell ni als seus amics; diu que no li surt bé la lletra i la mestra de llengua li fa repetir massa vegades un text; diu que el professor de dibuix té la dèria de no deixar-los dibuixar coses fantàstiques, "a mi em va estripar el paper perquè dibuixava una vaixell víking..." Diu que el Piotr no li passa mai la pilota en els partits del pati...

El pare somriu al seu fill, no el vol veure amoïnat, i recorda les paraules que li deia el seu pare quan ell era petit. Li respon que a l'escola, com a la vida, hi ha moltes coses que no ens agraden, però que totes juntes, amb les que ens agraden, ens ensenyen a viure. El simple fet d'esforçar-nos en les feines ens forma, ajuda a fer créixer les nostres habilitats. No ens ha de desanimar si no obtenim el resultat esperat al final d'un treball, l'esforç que haurem fet per fer-lo ens haurà donat molts coneixements, útils per a la vida. I si sumem tots els esforços que fem en cada matèria, "imagina't quants coneixements agafeu a l'escola! I si el Piotr no et passa la pilota, demana-li, fes-li veure que per a tu és molt important. No t'ha d'amoïnar el que et respondrà, el teu esforç de relació amb ell és el que t'està formant el caràcter. En la vida hem de tractar amb les persones, depèn de com estiguem nosaltres amb els altres, farà que aquells siguin d'una manera o d'una altra. Necessitem l'escola perquè en la relació amb els altres ens formem la nostra manera de ser." 

Un filòsof una vegada va dir que som perquè hi ha els altres, som per als altres, sols no som res. "Pensa demà en el camí que faràs amb bici cap a l'escola, quan rieu i us expliqueu les barrabassades del cap de setmana amb els companys, quan us canvieu els cromos, o jugueu a bales, que bé que us ho passeu...o quan véns tan encuriosit per les maneres de viure dels països llunyans que us expliquen a Socials...No creus que, ja només per aquests moments, paga la pena d'anar-hi?...I de ben segur que n'hi haurà d'altres..."

Pare i fill segueixen el camí sota l'ombra dels arbres i s'allunyen cap a casa parlant. En Janusz sent que per al seu pare la seva escola és important i que ell és partícip del que allí es viu. Somriu i pensa que això té molt de valor. L'important és fer, jugar, parlar, aprendre... com ara, que pedaleja la bici i escolta el pare.

L'equip per sobre de l'individu.

Vaig acabar l'anterior post esmentant la societat noruega com a un col.lectiu molt afortunat per tenir un sistema educatiu consensuat pels diferents partits polítics. Una situació ben diferent de la nostra.


Allí, a més a més, tenen un estil en el treball que els ve de la socialdemocràcia i que és molt beneficiós per a les persones. És un sistema horitzontal. 


En un treball tothom pot incorporar-s'hi i aportar el seu valor. Després es valora el conjunt de les persones, no es personalitzen els èxits. 


Un pare felicita el seu fill per haver marcat un gol al partit del diumenge i haver guanyat. El nen li respondrà automàticament que tot l'equip ha jugat molt bé.


Sens dubte que el sistema educatiu hi té molt a veure amb aquesta mentalitat d'equip.

Caldrà trobar la sortida.

Acabo de sortir d'una reunió en la qual el cap d'estudis ens ha informat, apesaradament, del nou pla d'estudis, la Lomce.

Apesaradament, perquè els itineraris es compliquen i poden fer perdre un any als alumnes que no aprovin al setembre una revàlida.

La complicació radica en l'especialització del 4t d'ESO en un itinerari per a Batxillerat i un altre per a cicles formatius i la realització d'un quart mixt que compactarà les dues orientacions. Aquest darrer és de caràcter obligatori per a totes les escoles, ja que garanteix poder fer les dues revàlides, per entrar al Batxillerat o als cicles, a tots els alumnes que no tinguin gaire clar quina orientació seguir o bé hagin suspès una revàlida i vulguin provar l'altra. És embolicat, bizantí, més aviat kafkià.

Com es muntarà? Hi haurà prou professors per poder ofertar tots els itineraris?...

I després de l'esforç fet per organitzar programacions i horaris... hi haurà continuïtat del pla en un país que en cada canvi de govern s'ha optat per canviar el model educatiu?...

Quina enveja fan els noruecs! Allí tots els partits han pactat un pla  que els ha de servir per molts anys, han salvaguardat l'educació de les lluites polítiques. Hauríem d'aprendre d'ells. 

Correccions en pantalla.

Dies de correccions, s'acosta l'avaluació del segon trimestre. Quines ganes tenim d'emprendre la setmana santa! Aquest cop estic corregint força treballs i exàmens des de l'ordinador. Els alumnes em pengen les feines a l'escola virtual i em descarrego els seus treballs. Si d'una cosa estic content és de no veure aquelles piles infernals de treballs damunt l'escriptori; tampoc no hauré de carregar pes i, tenint en compte que no visc a prop de l'escola...és un gran què. Inconvenients...massa estona davant la pantalla de l'ordinador. Els ulls em fan pampallugues!...