Cinema Pèplum.

L'altre dia, vaig proposar-los, al grup de Llatí, una nova activitat. Es tractava que organitzessin la programació setmanal del Cinema Pèplum, un cinema especialitzat en pèplums.

Els hi vaig fer la introducció del gènere cinematogràfic, del perquè aquest tipus de pel·lícules es deien així. El terme se'l va empescar Jacques Siclier a la revista especialitzada Cahiers du Cinéma, quan va associar aquestes pel·lícules a la capa que duien les dones romanes, el Pèplum.

Anem a la feina. Ells han de fer una tria de pel·lícules que responguin al gènere pèplum, tenint més en compte les del cicle romà, perquè dins d'aquest gènere trobaríem films que parlen de diferents civilitzacions: la romana, la grega, la hebrea... Els he demanat un nombre de cinc, perquè aquest cine té cinc sales! El seu treball consisteix en elaborar les informacions de les pel·lícules i fer aquells papers que els cinemes donen, en els quals apareix un resum de l'argument, la fitxa tècnica i alguna crítica. També hauran de fer una presentació en què ens mostraran la seva programació i en la qual hauran d'argumentar la seva tria.

El treball acabarà amb les votacions dels alumnes de les pel·lícules que els agradaria veure a classe. Les tres més escollides seran vistes al llarg del curs.

És una forma més interessant de preparar les pel·lícules que acostumem a veure cada any, perquè són ells mateixos qui les trien i valoren.

Que rodi la pilota!

La idea de la pilota que passa d'unes mans a unes altres ve de les tutories. Parla aquell qui és posseïdor de la pilota. La pilota és micròfon, és l'objecte que dóna la veu, la conquilla del senyor de les mosques. L'altre dia vaig introduir el rondo en una classe dedicada a Ramon Llull. 

La vida del viatger i aventurer mallorquí i la seva obra literària es va convertir en elements que motivaven a parlar. Això engresca! Cada alumne havia de llegir la informació de l'escriptor que apareix en el seu llibre de curs i seleccionar un parell de dades que després pogués explicar sense mirar el llibre. Començava el rondo un servidor, explicant quelcom de la moguda vida del missioner i, acte seguit, llançava, suaument, la pilota a un alumne, que havia d'explicar-nos les seves seleccions. I després, aquest li passava a un company i així successivament. 

Quan l'alumne explicava el seu fragment, la resta havia de prendre apunts del que deia. S'ho van passar força bé, o això em va semblar, i entre tots vam fer Llull. Durant aquesta estona van anar sortint els aspectes més importants de la vida i l'obra de l'autor; i era bonic veure que l'alumne s'esforçava a dir-los amb les seves paraules: el Blanquerna, la  vida a la cort, la crisi personal, el viatge a l'Àfrica, el plurilingüísme... Em sentia molt content en acabar la classe, perquè no vaig veure-hi cap badall.

Summerhill, un model d'escola a tenir en compte.

Jo entenc per èxit la capacitat de treballar amb alegria i viure segur de si mateix. M'encanta aquesta frase, la subscric del tot. És del pedagog A.S. Neill del qual estic rellegint aquest estiu Summerhill, l'escola on els nens entraven a les aules si els venia de gust, si no, podien dedicar-se a jugar. Jugar no és perdre el temps, significa la relació amb els altres, sentir la implicació en un objectiu, aprendre a guanyar i a perdre, i sobretot sentir-se un mateix i els propis sentiments.

M'agrada la filosofia de deixar que el jove creixi per ell mateix, que l'adult, carregat d'un passat, no li faci portar aquest a l'esquena. Penso que no hauríem d'empènyer-lo cap al camí que nosaltres triaríem, sinó empènyer-lo a que comenci a ser responsable triant ell el que vulgui fer i fer-li entendre que si s'equivoca aprèn a viure i sent tan joves com són... què té de dolent equivocar-se? 

A Summerhill els nens s'engresquen en el joc, que no és un mer camí cap a l'aprenentatge, si no joc en si mateix. Després els joves senten que poden aprendre coses, senten la necessitat. Aleshores demanen què volen fer: dibuix, mecànica, fusteria, o altres activitats que tenen molt d'artesà. Es dóna absoluta prioritat a les tasques creatives. Explica A. S. Neill que hi havia nanos que de seguida entraven a l'aula per seguir un curs i, en canvi, n'hi havia que venien rebotats de males experiències educatives i podien tardar molt de temps  a entrar a l'aula. Sembla idíl·lic, no? Avui dia que tot demana objectius ja, aquest deixar passar el temps respectant el sentir dels joves...Santa paciència! Hi hauria alguna escola que pogués fer avui dia un funcionament com aquest?

La idea de confiar en l'ésser humà ja de bon inici, quan creix, és una mostra de generositat lloable, que fa lloable el model de Summerhill. S'entén que alguns pares sentissin desconfiança davant d'una escola l'oferta de la qual és la llibertat, venint molts d'ells d'una tradició marcada en alguns casos per la carrera militar. El contrast era sens dubte massa brusc.

A. S. Neill explica que potser molts dels seus estudiants no segueixen gaire temps en l'àmbit acadèmic, però sí que és cert que tots acaben sent feliços desenvolupant tasques que els omplen. Aquesta felicitat fent una activitat que els agrada és el que els dóna la seguretat en ells mateixos, i és l'èxit de Summerhill: donar als nanos la possibilitat que es descobreixin ells mateixos i tirin endavant les seves pròpies ambicions.

La plaça del diamant.

Imatge, Irene Martín.

Un curs més, i ja en portem..., quants?...que hem llegit la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda. Em resisteixo a treure aquesta novel·la del programa del curs. Per què ho hauria de fer? És un tros de novel·la! Gosaria dir que és una de les millors que s'ha escrit en el nostre país. Una prova d'això són les moltes traduccions que s'hi han fet a altres llengües.

Cada any descobrim aspectes nous de la novel·la, els ulls observadors i nets de prejudicis dels joves lectors em fan adonar d'elements que conté el llibre en els quals no havia reparat. Després, les interpretacions que ells van donant, sens dubte, en cada curs, noves i interessants. Només per això ja val la pena la lectura. Però, a banda d'això, hi ha uns aspectes de la història que redescobrim amb aquesta lectura, sobre la nostra història propera i quotidiana, aquella història que ens poden explicar els nostres avis. Trobo que és necessari que els joves coneguin aquesta part de la història urbana, l'època de preguerra civil i postguerra, la gana que van passar els barcelonins, la por, la solitud i la indefensió davant dels canvis polítics.

També és interessant que descobreixin les relacions socials en aquells anys trenta, la situació  de la dona, sotmesa a la voluntat del marit, però, malgrat així, treballant i lluitant per portar menjar a casa.La Colometa i el Quimet ens fan pensar en la parella que s'ha anat reproduint en la nostra societat. Ambdós poden ser el reflexe dels nostres avis.

Llegint la novel·la fem memòria de tradicions i costums molt propis de casa nostra. També, a voltes, ens endinsem en l'interessant i inquietant món rodoredià. En el seu estil indirecte lliure, fent discórrer els pensaments del jo al mateix nivell que la veu dels altres personatges. La velocitat del discurs es deu a això, i a la sintaxis senzilla. Un món que també és misteriós, ple de símbols, i amb moltes flors, les flors eren una passió de l'autora. 

La novel·la és colpidora, és un retrat formidable de la dona lluitadora durant temps de guerra, la dona que no vol veure patir els seus fills i pensa, fins i tot, evitar-los la fam amb la mort, o quan opta per deixar el seu fill a una colònia de nens, perquè no té per alimentar-lo. Qui deia que la Colometa era una fleuma? De cap manera, sota una aparença a l'inici fràgil, descobrim una supervivent.


  

Dos monòlegs, un encontre.

Treballant el teatre, hem escrit amb el curs de tercer d'ESO uns monòlegs i uns personatges amb els seus backgrounds. Després hem escrit els noms dels dramaturgs en petits papers i l'atzar ha provocat que s'aparellessin per provocar un encontre dels personatges solitaris en una nova escena. Calia pensar què els podria unir, quina situació podria fer que interactuessin. Aquí van un parell de les trobades atzaroses.

HISTÒRIES DE METRO

Metro de París

(La Juliet estava asseguda al vagó del metro, observant  tots el passatgers, quan, de sobte, va asseure's davant seu un noi jove amb un gran somriure.)

JULIET: (somrient, i amb una veu amable) Ostres! Algú que no ha agafat el mòbil... Quin somriure que portes, no?

GEORGE: (mirant-la, li torna el somriure) No tots tenim telèfon mòbil en aquest món... (li aparta la mirada i observa els altres passatgers.)

JULIET: Ja, però és estrany trobar-ne... Veus! En aquest vagó tots estan parlant pel telèfon.

GEORGE: Cert, tens raó. És una mica trist...

JULIET: Tu també observes la gent quan vas en metro? He descobert que és molt divertit.. (deixa anar una rialla).

GEORGE: Sí, de fet m'agrada imaginar les històries de la gent que m'envolta.

JULIET: (sorpresa i amb energia) De veritat?! Jo també ho faig això!

GEORGE: Doncs mira, ja tenim dues coses en comú; no agafem el mòbil i tenim la imaginació dels nens !...

JULIET: Deixa'm endevinar... avui has aconseguit quelcom que volies... sembles molt feliç!

GEORGE: Doncs no vas molt desencaminada!... Sempre havia volgut tenir un gos, però avui m’he adonat que no tot són avantatges... això de recollir excrements no em fa molta gràcia...

JULIET: ( riu) és que quan creixem veiem que no tot és fàcil i acceptem la realitat tal i com és... si no estàs disposat a acceptar les conseqüències, potser és que només era un caprici de la infància...

GEORGE: (diu pensarós) Pot ser... (canviant el to, fent broma) Ja t'assembles a la meva mare!

JULIET: (li va clavar els ulls seriosa, i després va riure).

GEORGE: I la teva història?...

JULIET: Simplement, m'he adonat que la gent no veu el que té al voltant i no aprecia els moments de tranquil·litat...

GEORGE: Això sona molt filosòfic... no?

JULIET: ( riu) Per exemple, aquesta estona al metro... mentre podrien estar fent amics i coneixent altres vivències i opinions interessants, es limiten a ser davant d'una pantalla.

GEORGE: Tens tota la raó.

JULIET: Evident....

(Riuen els dos)

(Se sent la veu de megafonia; següent parada, Glòries)

GEORGE: Aquesta és la meva parada... fins aquí he arribat.

JULIET: Ha estat un plaer parlar compartir l'estona amb algú que valora el temps i el sentit de la vida.

GEORGE: Espero que ens tornem a trobar.

JULIET: El mateix dic. Adéu! (diu adéu amb la mà)

GEORGE: Adéu.

(En George baixa del vagó mentre la Juliet el segueix amb la mirada. De sobte un mar de gent entra al metro, i els dos nois segueixen amb el seu camí. Des d'aquell dia, sense planejar-ho, es trobaven una vegada a la setmana, i durant cinc parades, compartien la imaginació i la il·lusió com quan eren petits.)

IRENE MARTÍN     /    CARLOS RODRÍGUEZ

SENSE TÍTOL

Place des Vosges, París.

(Un jove d'uns vint anys va passejant per una plaça, pensant en les seves coses, cap cot, mentre un home vell està assegut al banc, donant de menjar als coloms de la plaça, i l'home vell en veure al noi, s'aixeca i li pregunta què li passa.)

VELL: Està bé, jove?

JOVE: Sí, sí. Gràcies.

VELL: Jove, amb aquesta cara no pot estar bé. Digui'm el que li passa i el podré ajudar.

JOVE: (Sospirant) D'acord. Li diré què em passa. M'han dit que em necessiten per fer un viatge que no m'inspira gaire confiança.

VELL: Miri, jove, ningú no li pot obligar a fer res.

JOVE: Ja ho sé. Però si no ho faig, puc perdre l'oportunitat de la meva vida.

VELL: Escolti, si aquest viatge significa tant, faci-lo. Però si sent que en algun moment la seva vida corre perill, no el faci. (Sospirant) Quan jo era jove, em van obligar a fer un viatge al qual tots els homes de la mateixa edat s'hi veien obligats. Aquest viatge era la mili, i si li sóc sincer, no l'hagués fet mai aquest viatge.

JOVE: I com va suportar tants dies?

(El jove s'ha cansat d'estar dret i sense estar tant cap cot, s'asseu al costat del vell, es treu un tros de pa de la butxaca i es posa a donar de menjar als coloms abans de seguir escoltant.)

VELL: Bona pregunta, jove. Jo tampoc tinc resposta. Però, li puc dir, de bon tros, que si sap que aquest viatge li portarà tants maldecaps, no el faci. De tota manera,  a la mili vaig aprendre molt, i mai oblidaré aquells dies, tot i que no fossin del tot bons. Si creus que els avantatges pesen més que els desavantatges, s'hi ha de llançar. De les novetats no se sap mai què en pot sorgir.

JOVE: Deixem de parlar de mi, i vostè?

VELL: Ja fa temps que ningú em pregunta res. Jo només sóc un vianant que dóna de menjar als coloms.

JOVE: No crec que només sigui això. És impossible que no tingui amics, o família.

VELL: D'això fa temps que no me'n queda. Ho vaig perdre tot a la guerra. Abans de la mili va ser l'última vegada que els vaig veure. I els companys que tenia a la mili van ser els últims amics que em van quedar, però vivíem massa lluny. Encara me'n recordo de la broma que li vam fer al sergent. Però això és una altra història. Ara només em queden metges, pastilles i els coloms.

JOVE: Doncs ara ja té  un més, almenys abans que me'n vagi, em fa llàstima que l'hagi de deixar, però encara falta bastant per al viatge, tant per la decisió com per marxar.

(L'home ajuda el vell a aixecar-se i se'n van els dos a prendre un cafè)


RAFEL  BRAU /  ESTEVE CORBERA